Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola

L’evolució del delta de l’Ebre

publicat el 22.01.2020

El Delta de l’Ebre és un exemple d’ecosistema dinàmic. El riu n’aporta el sediment i el mar i el vent el redistribueixen. Es diu que va començar a formar-se en temps dels romans a causa de la desforestació, però de fet ja existia fa milions d’anys, tot i que les fortes oscil·lacions del nivell del mar durant el període Quaternari, van determinar que aquell antic delta es trobi actualment a un centenar de metres de fondària. En temps històrics la seva forma ha canviat molt i en coneixem l’evolució aproximada a partir d’evidències geològiques, històriques, i des del segle XVI, també cartogràfiques. Tanmateix, malgrat la contínia evolució, sempre ha conservat una forma de punta de fletxa, similar a la lletra grega delta (Δ) motiu pel qual els deltes reben aquest nom.
El temporal “Glòria”, que va assotar la península Ibèrica a finals de gener, va tenir un fort impacte sobre el delta, ja que hi van coincidir una precipitació torrencial i un ascens del nivell del mar, a causa de les baixes pressions (marea baromètrica) i de l’acumulació d’ones empeses pel fort vent. Com a resultat, es va inundar la major part de la plana deltaica, es va trencar la barra del Trabucador i el mar va penetrar centenars de metres terra endins. Aquesta perturbació natural es produeix periòdicament, i l’ecosistema se n’acabaria recuperant. Malauradament, però, el delta es troba amenaçat pel fet que el riu Ebre conté unes 200 preses i embassament que retenen el 99.9% del sediment, de manera que el delta no pot créixer ni per la punta, i compensar l’erosió marina, ni en gruix, i compensar la subsidència. S’hi afegeix, a més, el fet que els arrossars tan característics, van ser plantats a finals del segle XIX, i requereixen l’aportació contínia d’aigua dolça a través d’una extensa xarxa de canals i sèquies, que mantenen les plantes semisubmergides i renten el sòl salí.
Els humans transformem profundament el paisatge i ens sorprenem quan la natura reestableix l’equilibri. Nedar a contracorrent suposa, a vegades, ser arrossegat.

Tot es mou tv3... Llegir més publicacions.