Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Prevenir les allaus

publicat el 6 02 2019

El reporter del programa Pere Renom fa una excursió amb esquís de muntanya al Cap des Clòsos, un cim aranès de 2.417 metres d’altitud, obrint un camí nou a través de la neu. L’acompanyen dos muntanyencs experimentats, un dels quals, Ivan Afonso, va sobreviure a una allau fa 20 anys. A partir d’aquesta experiència el reporter coneix Lauegi, “allau” en aranès, un equip de nivòlegs del Conselh Generau d’Aran dedicat principalment a la predicció diària d’allaus. També acompanya un tècnic a fer ràdio seguiment de gall fer pels entorns de les pistes de Portainé i descobreix que l’esquí alpí pot ser compatible amb la conservació de la fauna d’alta muntanya.
Hi intervenen Ivan Afonso, tècnic de fauna, Conselh Generau d’Aran, Isaac Castet, agent de medi ambient, Conselh Generau d’Aran, i Montserrat Bacardit i Ivan Moner, Lauegi, Conselh Generau d’Aran.

Excursió en esquís de muntanya
L’esquí de muntanya és un esport d’aventura en estret contacte amb el medi natural. El reporter Pere Renom el practica amb dos muntanyencs experimentats. Ivan Afonso, tècnic de fauna i excorredor d’esquí de muntanya, i Isaac Castet, agent de medi ambient del Conselh Generau d’Aran. La zona triada per fer l’excursió se situa a l’oest del Pla de Beret, a la Vall d’Aran. L’ascensió és per la vall de Barlongueta, fins al cim de Cap des Clòsos, i la baixada es farà pel vessant oposat, a través de la vall de Parros, fins al riu Noguera Pallaresa. En total, són 6 km de longitud i 600 metres de desnivell negatiu. L’esquí de muntanya és una barreja entre l’esquí de fons i l’esquí alpí o de pista. Ivan Afonso explica els elements singulars del material: pells de foca enganxades a la sola de l’esquí per no relliscar i fixacions de taló lliure per permetre avançar amb facilitat. Un altre element imprescindible és l’ARVA, acrònim d’Aparell de Recerca de Víctimes d’Allaus. Cadascú dels tres esquiadors en porta un dins de l’abric en mode d’emissor. En cas d’accident els emissors també es poden convertir en receptors, per localitzar els companys.
Per estalviar energia cal lliscar els esquís endavant, en lloc d’aixecar-los a cada pas. Els bastons també ajuden a avançar, però cal recolzar-los verticalment prop del cos. Quan el pendent esdevé massa costerut per pujar pel dret cal traçar ziga-zagues. El canvi de direcció es fa amb una tècnica anomenada volta Maria. A mesura que s’ascendeix es fa evident que la neu no és homogènia. De vegades és tova i els esquís s’hi enfonsen, i d’altres vegades és més dura i còmoda de travessar. La ciència que estudia la neu és la nivologia.

Lauegi
L’any 2003 el Conselh Generau d’Aran va fundar Lauegi, “allau” en aranès, un equip de nivòlegs dedicat principalment a la predicció diària d’allaus per a muntanyencs i per a les carreteres de Beret i Bonaigua. Per estudiar l’estructura de la neu el primer que cal és fer un bon forat per arribar ben bé fins a terra. Montserrat Bacardit i Ivan Moner expliquen com s’interpreten les diferents capes de neu i com es fa un test d’estabilitat per determinar el perill d’allaus.

Control d’allaus
Les allaus no només són perilloses pels excursionistes, també poden afectar les carreteres de muntanya. Per aquest motiu, en zones molt transitades com els accessos a les pistes d’esquí, o els ports de muntanya, es construeixen defenses passives, principalment túnels i xarxes de contenció. Hi ha una altra manera de controlar el risc d’allaus que és de la manera activa. Amb helicòpters i creant allaus artificials. L’helicòpter porta penjant un dispositiu en forma de campana, capaç de produir una petita explosió i desencadenar una allau. L’avantatge d’aquest mètode és que és menys perillós que la dinamita, i permet treballar en vessants inaccessibles. L’equip de Lauegi utilitzen habitualment la campana en les seves feines de control d’allaus. L’helicòpter se situa al capdamunt d’un vessant amb molta acumulació de neu. Quan la campana és al punt adient es provoca la detonació. L’impacte de l’ona expansiva fa col·lapsar la neu que hi ha just a la vertical, la fractura es propaga per tot el vessant i es desencadena l’allau. Amb aquest sistema s’eviten les allaus espontànies produïdes just després d’una nevada, i es redueix l’acumulació de neu, per tant, també mitiga els efectes d’allaus durant el desglaç primaveral. Un cop provocada l’allau, sovint cal treure la neu de la carretera. Amb maquinària de tot tipus es treballa per reobrir el trànsit com abans millor. És en aquests moment quan es fa visible l’enorme volum de neu que mobilitza qualsevol allau. Sovint pot desplaçar milers de tones de neu al llarg de centenars de metres de distància, d’aquí el seu poder devastador.

Arribada al cim
Després d’una hora i mitja d’ascens els tres esquiadors arriben al cim del Cap des Clòsos, de 2.417 metres d’altitud. No és un pic escarpat, però també té la seva bellesa. El cim on ens trobem és una punt geogràfic molt singular, ja que s’hi localitza una important divisòria d’aigües. Tots els rierols que neixen a l’oest i al sud formen part de la conca de la Garona, per tant, desemboquen a l’Atlàntic. En canvi, els rierols que neixen al nord i a l’est formen part de la conca de la Noguera, el Segre i l’Ebre, per tant, desemboquen al Mediterrani. La neu que al cim està separada només uns centenars de metres es fondrà, i l’aigua s’acabarà separant milers de quilòmetres. Després de menjar una mica per recuperar forces, els esquiadors ajusten les fixacions i comencen el descens. Troben més de mig metre de gruix de neu nova, unes condicions divertides per esquiar, però exigents tècnicament. A cada gir cal fer un petit salt per reorientar els esquís ja que és impossible derrapar. Els moviments han de ser suaus i progressius. Per precaució, quan travessen algun vessant amb molta acumulació de neu se separen una mica, per tal que, si es desencadenés una allau, no agafés a tots tres alhora. A més de les mesures de seguretat estàndard, també porten un element relativament nou: el dispositiu ABS. Es tracta d’una motxilla que s’infla al estirar d’una anella, i permet a l’esquiador “flotar” damunt l’allau i salvar la vida.

Rastres a la neu

La vall de Parros, per on discórrer l’excursió, és prou desconeguda i pràcticament intransitada, sobretot a l’hivern. Segurament per això té una elevada diversitat de mamífers. La seva activitat es pot detectar a partir de les petjades que deixen a la neu. Se’n troben de llebre, d’isard i de guineu. Encara que la llebre sigui d’origen estepari, s’adapta a viure en ambients molt diversos i sovint se la pot detectar en altituds sorprenents. Les seves potes posteriors tenen una gran superfície, de manera que s’enfonsa poc a la neu. L’isard és l’ungulat més alpí de casa nostra, fins al punt que ha esdevingut una icona de l’alta muntanya. Les seves peülles estan unides per una petita membrana interdigital, que els dona més sustentació damunt la neu. I la guineu és un predador amb una àmplia distribució arreu del món. Com que pot viure pràcticament a tot arreu no té adaptacions especials per a la neu. Malgrat tot, sap com espavilar-se. Per exemple, s’acosta allà on hi ha humans, com a les pistes d’esquí.

El gall fer
A banda d’esquiador de muntanya Ivan Afonso és tècnic de fauna responsable del seguiment del gall fer a Catalunya. Porta al reporter Pere Renom pels voltants de les pistes d’esquí de Portainé, al Pallars, per ensenyar-li una de les zones on treballa. Aquesta estació col·labora amb la Generalitat limitant l’accés als forapistes. Fa uns anys, l’Ivan i altres tècnics de la Generalitat van capturar i posar emissors a diversos individus de gall fer. Ara, amb una antena receptora es pot saber com es mouen, i en quin indret crien, o hibernen. L’antena dona un senyal acústic de màxima intensitat en la direcció que es troba l’animal marcat. L’Ivan explica que la típica zona d’hivernada de gall fer és a la part superior del bosc, de vegades fins i tot als últims arbres, perquè l’abundant neu dificulta l’accés als predadors. Veure galls fers a l’hivern és molt difícil. En canvi, és la millor època per trobar-ne rastres. Al final de l’hivern comença l’època de zel. Als galls els pugen les hormones, però baixen d’altitud per aparellar-se. Com més avall, més insectes per alimentar als polls durant les primeres setmanes de vida.