Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Arqueologia d’un naufragi

publicat el 9 01 2019

Al segle I aC, un vaixell romà que navegava per la Costa Brava es va veure sorprès per un temporal, va xocar contra les illes Formigues i va naufragar. Les seves restes es van conservar intactes a 45 m de profunditat durant 2.000 anys. El Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) du a terme una campanya d’excavació per estudiar el carregament de centenars d’àmfores i entendre el procés de construcció de la nau. Fins ara es creia que els vaixells romans no podien navegar per l’Atlàntic, l’anàlisi de milers d’àmfores demostra que sí, que mantenien rutes marítimes fins a Britània i Germània.
Hi intervenen Gustau Vivar, director del CASC, Rut Geli, arqueòloga del CASC, Caterina Aguer, restauradora del CASC, Xavier Rubio, professor d’arqueologia de la Universitat d’Edimburg i Pere Izquierdo, arqueòleg dels Museus de Sitges.

La feina dels arqueòlegs consisteix a reconstruir la història a partir de qualsevol vestigi material deixat pels humans. Quan aquest vestigi se situa sota l’aigua l’arqueologia és, lògicament, subaquàtica. L’equip del programa s’enrola a bord del Thetis, un vaixell del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), per acompanyar-los a excavar un jaciment excepcional. Gustau Vivar, director del CASC, fa una reunió amb tot l’equip per planificar la immersió. Com que el vaixell romà es troba a 45 metres de profunditat, estaran menys de mitja hora al fons, i tot i així hauran de fer una descompressió considerable. Per tant, tothom haurà d’anar per feina.
Una vegada arriben al jaciment baixen la llanxa auxiliar i fondegen el vaixell amb tres amarres per assegurar-se que no bornejarà, és a dir, no canviarà d’orientació en funció del vent i el corrent. Baixaran per trons. El primer equip comença a preparar el material de submarinisme, mentre la resta de la tripulació llença les mànegues d’aigua i d’aire que alimentaran els tubs d’aspiració de sediment. També es llencen els reguladors de les ampolles d’oxigen pur que utilitzaran durant la descompressió. Quan tot és a punt el primer equip salta a l’aigua.

La immersió
Per perdre el menor temps possible el arqueòlegs baixen en picat i el reporter Pere Renom, s’ha d’afanyar per no perdre’ls. Afortunadament han instal·lat un cap guia, que condueix directament fins al punt. A partir de certa fondària només arriba un llum blava difosa. La manera de saber on és a dalt i on a baix és observant les bombolles. Durant el descens és molt important compensar l’increment de pressió amb la maniobra de Valsalva, que consisteix a tapar-se el nas i prémer com si ens volguéssim mocar. Si no ho féssim ens rebentarien els timpans. Després de dos minuts de nedar enmig del blau, sense cap referència, es comença a entreveure el jaciment. Es té la sensació d’arribar-hi volant, i de sobte, com en un viatge en el temps, ens traslladem al segle I aC. Hi ha àmfores per tot arreu, en la posició que van quedar el fatídic dia del naufragi. Com que han estat cobertes per sorra durant molt temps es conserven perfectament. S’hi troben fins i tot els seus taps de ceràmica. Algunes, però, han estat exposades i s’han integrat al paisatge submarí. Les recobreixen esponges, algues, anemones i fins i tot s’hi refugia algun peix. De moment al jaciment s’han documentat 4 tipus diferents d’àmfores, però arreu de l’Imperi romà els arqueòlegs n’han descobert i catalogat una gran diversitat. La primera classificació sistemàtica la va dur a terme l’alemany Heinrich Dressel a finals del segle XIX, i avui encara s’utilitza. La paraula “àmfora” deriva del terme grec amphoreus, i significa literalment que “es transporta per ambdós costats”, és a dir, que té dues nanses.

La forma de l’àmfora

La forma de l’àmfora és sorprenent. No s’aguanta dreta! Com és que no hi feien el fons pla? Es podria pensar que els romans no eren gaire espavilats. Però no, la forma està justificada. L’àmfora és un recipient per transportar, no per decorar. I, més concretament, per transportar en vaixell o carro. La seva geometria complementària té la capacitat de fer que es bloquegin entre si, la punxa de la seva base entra en l’espai que deixen els colls d’àmfora i no permet que es tombin, i el que és més important en el transport marítim: que no hi hagi desplaçament de càrrega. Un desplaçament de càrrega ha estat la causa de molts naufragis. El primer pis d’àmfores s’aguanta entre les parets de la bodega del vaixell, però el segon pis encaixa entre les del pis de sota, queda travada, i, per la seva forma, no es tombarà.

La tècnica d’excavació
Enlloc del pic, la pala i el pinzell, els arqueòlegs subaquàtics treballen bàsicament amb tubs d’aspiració. N’utilitzen de dos tipus: uns impulsats per aigua, i uns altres, impulsats per aire. Els d’aigua funcionen pel sistema Venturi, tenen poca potència però són indicats per a feines delicades d’excavació. Els d’aire, en canvi, són molt més potents i s’utilitzen sobretot quan s’ha d’extreure molta quantitat de sediment. La feina és físicament exigent, a 45 metres de fondària, l’aire comprimit de les ampolles dura molt poc, per tant els arqueòlegs han de procurar no fatigar-se i respirar massa. A més, a cada nova inspiració van saturant la sang de nitrogen i tenen més risc de patir un accident de descompressió.
A banda de sediment, el fons que envolta el jaciment està format per unes concrecions calcàries anomenades “grapissar”. Es tracta de diverses espècies d’algues vermelles de creixement lent, adaptades a condicions de poca il·luminació. Algunes d’aquestes algues també recobreixen les àmfores que han estat més exposades. Quan es treguin del mar, s’hauran de restaurar.

La restauració
El primer que es fa amb qualsevol peça arqueològica d’origen marí és tornar-la a submergir, però en un tanc d’aigua dolça. De la mateixa manera que fem amb el bacallà salat, els restauradors del CASC van canviant l’aigua dolça periòdicament fins a comprovar que les peces ja no eliminen més sal. El procés pot durar entre 6 mesos i un any. La restauradora del CASC Caterina Aguer explica el procés per conservar la fusta. Consisteix a submergir-la en aigua amb una cera sintètica anomenada polietilenglicol. Passat un temps s’extreu la peça i es congela. El darrer pas es introduir-la en un liofilitzador de manera que el gel se sublima, és a dir, s’evapora sobtadament sense passar per l’estat líquid. D’aquesta manera s’elimina tot l’aigua sense que la fusta es col·lapsi, gràcies al suport que li dona la cera solidificada al seu interior.

La navegació romana
La feina subaquàtica dels arqueòlegs progressa. Després d’aspirar molt de sediment i d’apartar diverses àmfores per fi es comencen a veure les fustes del casc del vaixell. Semblen més ben conservades que els parquets d’algunes cases actuals. L’estratègia ara serà allargar la rasa transversal fins a localitzar la quilla, i aleshores obrir una rasa longitudinal seguint la quilla per descobrir l’estructura complerta del casc i entendre amb quina tècnica es va construir.
Altres evidències arqueològiques de com eren els vaixells romans les trobem en els mosaics, pintures i relleus que ells mateixos van representar, i que es conserven en jaciments com Pompeia, Ostia o Cartago. Es pot veure que utilitzaven veles quadrades només aptes per a navegar amb vents favorables. Tenien dos timons laterals a la popa enlloc d’un de central. I una quilla molt plana que dificultava el manteniment del rumb en vents laterals. I malgrat aquestes limitacions nàutiques van ser capaços d’establir una extensa xarxa comercial a través de tota la Mediterrània. L’arqueòleg dels Museu de Sitges Pere Izquierdo explica com els romans aprofitaven sempre els vents favorables, per exemple, per exportar el vi català, salpaven de Tàrraco de matinada amb el terrals, els quals els allunyaven de la costa. Quan eren prop del nord de Menorca viraven a l’est i eren impulsats per les brises diürnes d’alta mar a través de l’estret de Bonifaci (entre Còrsega i Sardenya) fins al port romà d’Òstia. En canvi, el camí de tornada era al llarg de la costa per evitar els vents de proa.

L’evolució de la vela

Antigament una vela no era més que un obstacle al vent, i el vent empenyia la vela i el vaixell que la portava. Només es podia navegar en rumbs que es diuen portants, és a dir, cap on va el vent, però mai es podia encarar el vent. Amb el temps, la vela va deixar de ser un obstacle i va esdevenir una ala. De la mateixa manera que el vent llisca per la part inferior d’una ala i es genera una empenta cap amunt, una vela també aprofita el vent que hi llisca per la superfície per generar una empenta perpendicular a la vela. Amb un fons pla la nau avançaria però al mateix temps derivaria lateralment. No oblidem que el buc d’un vaixell té quilla (o orsa), i aquesta dificulta el desplaçament lateral de la nau, per tant la nau va cap a on menys resistència troba, que és endavant. Amb les veles modernes no es pot navegar de cara al vent, però sí que es pot navegar fins a uns 45º respecte al vent. Es diu navegar de cenyida. Si podem navegar de cenyida, també podem anar canviant el costat per on arriba el vent alternativament, fer bordades, i anar guanyant espai contra el vent. Quin problema tenien les naus romanes que només podien navegar amb vents portants? Doncs que si rolava el vent en direcció a la costa, l’única possibilitat d’evitar xocar era abaixar les veles per reduir l’empenta, encara que el vent continuava empenyent el buc. També tiraven l’àncora per mirar d’aturar el vaixell, però no sempre era efectiu. El naufragi era molt probable.

L’àmfora i el comerç
A la seu del CASC tenen emmagatzemades centenars d’àmfores procedents de diversos vaixells romans enfonsats a la costa catalana. L’arqueòloga Rut Geli explica com la forma de l’àmfora en general n’identificava el contingut: bàsicament vi, oli i conserves de peix. També explica que les àmfores anaven marcades amb un segell. Malauradament encara no se sap del cert si identificava l’artesà que l’havia feta, el productor del seu contingut, o l’agent que la comercialitzava. S’han trobat milers de segells diferents repartits per tota la Mediterrània. Les àmfores eren, en el món romà, l’equivalent als actuals contenidors, amb els quals transportem una gran varietat de mercaderies d’un port a un altre. Quantificant què es mou d’aquí cap allà permet conèixer l’estructura econòmica d’una societat, o les seves principals rutes comercials. Aquesta és la feina que ha fet l’arqueòleg i informàtic Xavier Rubio. A partir de l’aplicació de mètodes estadístics molt innovadors, ha descobert que la principal ruta comercial entre el Mediterrani i les províncies del nord era, de fet, marítima, a través de l’Atlàntic, el Cantàbric i el Canal de la Mànega, i no fluvial com es pensava fins ara.

La recuperació d’una àmfora
Per contra, el vaixell romà de les Illes Formigues encara no se sap quina ruta seguia. Els arqueòlegs del CASC hauran d’esmerçar moltes hores d’immersió per descobrir-ho. De moment, enumeren cadascuna de les àmfores abans de moure-les, per poder després reconstruir la seva posició al vaixell. Els minuts passen i estan a punt d’esgotar el temps màxim d’estada al fons. Per tant, inicien el procés de recuperació d’una àmfora. Primer cal col·locar-la amb delicadesa damunt de la gambina. Aleshores s’hi enganxa un globus i s’infla amb aire. El globus arrossegarà l’àmfora amunt, però com que l’aire s’expandeix a mesura que puja, els arqueòlegs han d’anar buidant-lo a través d’una vàlvula. Si no ho fessin, l’àmfora arribaria a dalt a tota velocitat i es podria trencar. És un moment emocionant. Després de 2.000 anys descansant al fons del mar, aquesta àmfora torna per fi a la superfície.
Malgrat que han estat al fons només 25 minuts, han acumulat molt nitrogen a la sang, per tant, els toca fer molta descompressió. La pujada s’ha de fer molt a poc a poc. A 21 metres fan una parada d’un minut, a 9 metres se n’aturen tres. Quan arriben a 6 metres, s’han de canviar el regulador i començar a respirar oxigen pur d’unes ampolles situades a bord del vaixell. Hauran d’estar aquí penjats vint minuts. En Gustau, aprofita per resoldre el cub de Rubik, mentre que en Pere observa el buc del vaixell. És curiós pensar que aquesta part és justament la que s’ha conservat en el vaixell romà que acaben de veure. Mentrestant, la resta de l’equip treuen l’àmfora a la superfície, i l’hissen amb una grua a coberta. L’embarcament del tresor aixeca molta expectació entre la tripulació. Ara s’ha de mantenir humida i protegir-la del sol, fins que arribi al laboratori on se la sotmetrà al procés de dessalatge. Ha estat una jornada arqueològica fructífera. El jaciment de les Illes Formigues ens ajudarà a entendre les rutes comercials, la construcció naval, la gastronomia, i la vida a bord durant època romana. Una veritable càpsula del temps preservada sota el mar.