Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Cuir, pell per sempre

publicat el 21 01 2015

Malgrat l’evolució dels teixits, el cuir continua sent un material insubstituïble en articles tan diversos com el calçat, les pilotes o les granotes de motociclisme. Viatjarem de l’escorxador a l’adoberia per entendre com s’extreu la pell de vedella i com es tracta per convertir-la en cuir.
Hi intervenen Miquel Vila, assessor del gremi d’adobers d’Igualada; Teresa Mir, cap de Serveis, Empreses Càtedra A3 de la UPC, i José Fernández, patronista de granotes per al motociclisme de competició a Cdream.

Ús del cuir
Tenim el cos literalment envoltat de pell. Es tracta de l’òrgan més gros que tenim: pesa uns 3.6 kg i té una superfície d’uns 2m2. Serveix per protegir-nos de l’entrada d’infeccions, de la deshidratació i ens posa en contacte amb el medi extern a partir del sistema sensorial. Però, a més, ens permet comunicar-nos través de la pell, perquè veient-ne el to i la fermesa podem saber si una persona està més o menys sana, quin humor té i detectar-ne l’atractiu. De fet, l’atractiu el potenciem també amb una pell addicional. En la nostra indumentària quotidiana usem sovint molts elements confeccionats amb pell d’animals, amb cuir. Portem sabates de pell, cinturó de pell, rellotge amb corretja de pell, caçadora de pell i cartera de pell. Sense ser-ne conscients, vivim envoltats de pell.

L’escorxador

Aquesta pell, abans d’ajudar a vestir-nos, envoltava el cos d’una vedella. El reporter Pere Renom segueix l’itinerari de la pell des de l’escorxador fins a l’adoberia acompanyant Miquel Vila, assessor del gremi d’adobers d’Igualada. “Escorxar” vol dir precisament treure l’escorça, és a dir, la pell de l’animal. D’una vedella de 400 kg se n’obtenen entre 27 i 30 kg de pell. Pot semblar un rebuig, però en realitat aquest producte es valora tant com la mateixa carn. La pell s’ha de començar a extreure manualment amb ganivet. L’operari l’ha de tenir ben esmolat i fer-lo passar amb perícia pel bell mig del greix subcutani, de manera que no danyi ni la carn ni la pell. A continuació s’acaba d’arrencar mecànicament.

L’adoberia
La pell es conserva refrigerada, en salmorra o salada, i es transporta a l’adoberia, on es du a terme l’adob. Antigament s’adobava a sol i serena. Avui tot el procés té lloc dins una mena de rentadores gegantines.
Vistes per dins, les botes també s’assemblen a les rentadores. Es carreguen amb uns 4.000 kg de pell i entre 4 i 7.000 litres d’aigua. No s’omplen fins a dalt per afavorir l’acció mecànica de barreja i per facilitar la hidratació i la neteja de la pell.
Una vegada neta, se n’elimina el pèl. Tradicionalment es dissolia amb productes químics. Però l’any 94 a Igualada es va desenvolupar un sistema per afaitar-lo químicament, és a dir, per obtenir-lo en forma sòlida. D’aquesta manera es disminueix la càrrega contaminant de l’aigua i s’obté un producte ric en nitrogen que es pot reciclar com a adob agrícola.
Després de separar-ne el pèl, les pells s’extreuen de la bota. El pas següent és el descarnament. Es tracta d’una operació mecànica per eliminar el teixit adipós adherit a la part interna. Aquest greix es reaprofita en la indústria adobera o se’n fa biodièsel. A continuació, la pell es regularitza dels marges i s’introdueix en unes màquines que la tallen horitzontalment. Se n’obtenen dues capes: la més valuosa per adobar és l’externa, anomenada flor, que aquí la veieu sortint per l’esquerra. La interna, anomenada serratge, també es pot adobar per fer-ne marroquineria, o extreure’n la gelatina per a les indústries farmacèutica, cosmètica i alimentària.

Què és la pell
De fa temps sabem que la pell va bé: tots en portem una. Però una cosa és la pell i l’altra és el cuir. La pell es podreix i el cuir, no. Perquè no es podreixi cal adobar-la: tractar-la d’una manera especial. La pell és un garbuix de fibres, cada cop més petites,
fins que finalment arribem a una trena formada per tres espirals de col·lagen. El col·lagen és una proteïna molt llarga, però presenta uns radicals, unes terminacions, que són autèntiques llaminadures per als bacteris.

Com s’adoba
Els bacteris se les mengen i desmunten tota l’estructura del col·lagen. Convertir la pell en cuir, adobar-la, és introduir-hi un producte químic que acompleixi dues funcions: la primera és que bloquegi aquestes terminals. Ara els bacteris no les poden desfer. Però, a més, ha d’unir entre si les diferents cadenes de col·lagen. Això s’aconsegueix amb tanins procedents de vegetals o amb sals de crom. Quan hagin impregnat bé la pell, la convertiran en cuir, una pell per sempre.

El procediment
El procés següent és l’adobament, que també es du a terme dins les grans botes giratòries. La pell es tracta amb agents minerals, vegetals o sintètics, durant entre 24 i 72 hores, fins que les fibres de col·lagen s’estabilitzen i així s’evita la putrefacció. Habitualment l’adobament mineral es fa amb sals de crom trivalent, que donen a la pell un color blau característic. A continuació es procedeix a una escorreguda mecànica, per extreure’n una part de l’aigua, i es deixa reposar durant 24 h.

El tintat
El tintat és l’operació destinada a donar color a la pell i es torna a fer dins de bombos giratoris. Després d’afegir-hi els colorants, cal afegir-hi altres productes químics que faciliten la penetració i fixen el colorant a la pell.
L’acabat es defineix com les darreres operacions a les quals se sotmet la pell, per conferir-hi les prestacions adequades al seu ús. El color, la brillantor, la suavitat, la flexibilitat es modifiquen seguint les indicacions de cada client i per a cadascun dels articles.

El cuir, al laboratori
Per ajustar-se a les necessitats del mercat, a Igualada es va crear l’any 2012 la Càtedra A3 de la UPC, una iniciativa que involucra diferents entitats del sector de la pell i que està encaminada a la formació, la investigació i la transferència de tecnologia. Disposen d’una planta pilot d’adoberia i d’un laboratori on fan diverses anàlisis químiques i assajos físics i de solidesa de la pell. Alguns dels assajos a què sotmeten la pell són la resistència a la tracció, la resistència a la ruptura de la flor, la resistència a la flexió continuada, la resistència a la penetració de l’aigua, o impermeabilitat, i la solidesa al fregament amb diferents acabats. Teresa Mir, cap de Serveis, explica com s’estandarditzen tots aquests assajos.

El cuir, al motociclisme
El motociclisme és un esport en què els participants van completament envoltats d’una segona pell. I com que s’ha d’adaptar al cos com un guant, es confecciona a mida. En la majoria de les caigudes els pilots llisquen uns quants metres damunt l’asfalt. Per molt fi que pugui semblar aquest asfalt, actua com un potent abrasiu, de tal manera que sense proteccions els pilots quedarien en carn viva. La granota de cuir es pela i s’estripa, però els salva la pell.
José Fernández és un dels millors patronistes del món confeccionant granotes per al motociclisme de competició. En la seva llarga trajectòria ha vestit pilots com Ángel Nieto, Sito Pons, Aspar, Crivillé, Sete Gibernau, Carles Checa o Kenny Roberts. Després de prendre’ls les mides, dissenya la granota a l’ordinador i dibuixa els patrons de cadascuna de les peces. I com que totes aquestes granotes són fetes a mida, i aprofitant que hi estan posats, també s’escullen els colors al gust del pilot. En general, com més cridaneres i més farcides d’espònsors, millor. I encara que no ho sembli, bàsicament són fetes de peces de cuir tallades a mà. Una vegada tallades les peces, s’han de cosir. Aquesta operació requereix una gran destresa, ja que el cuir és molt gruixut. Convé que les costures quedin molt fortes i alhora estètiques. Amb un parell de dies de feina de tot l’equip s’aconsegueix acabar la granota.
Podem pilotar una moto a gran velocitat, però continuem usant la pell d’animals per protegir el nostre cos, com ho feien els paleolítics.

El cuir al calçat
Un peu transpira uns 7 grams de suor a l’hora. Segons el tipus de calçat que portem, aquesta suor pot mullar el peu. El cuir té la propietat d’absorbir un 30% del seu pes en aigua abans de fer sensació de mullat. Això significa que una sabata feta tota de cuir, que pesa uns 480 grams, pot absorbir fins a 160 grams d’aigua sense problemes, cosa que equival a unes vint-i-dues hores seguides d’ús. Com és natural, l’absorció no és instantània, necessita el seu temps, però ja voldrien molts materials tècnics arribar a aquestes xifres. Quan arribada la nit traiem el peu de la sabata, la humitat s’evaporarà i la sabata quedarà preparada per a un nou i suat dia. I és que el cuir és una cobertura ideal.

El cuir esfèric
El cuir és un dels materials més usats encara per fabricar pilotes en esports com el beisbol, el frontó o el futbol.
Posats a envoltar de cuir una esfera, quina figura geomètrica és més convenient: un dodecaedre (12 cares) o un icosaedre (20 cares)?
L’icosaedre té més cares, però els vèrtex són més acusats. Cada vèrtex està format per cinc triangles equilàters. Cadascun fa 60º. Per tant, 60×5=300º. Com més ens acostem als 360º, més pla serà el vèrtex, menys punxegut, però lògicament no ens convé arribar a 360º perquè tornaríem al pla i no podríem fer cap figura. Amb 6 triangles equilàters faríem un pla, ja que 6×60=360º. Quatre rectangles també fan un pla 4×90=360º, tres hexàgons també fan un pla, 3 x120=360º.
En el dodecaedre, en canvi, el vèrtex el componen tres pentàgons. Els angles són de 108 graus. Per tant, 3×108=324º. Més a prop de 360º que els 300º de l’icosaedre. Per això és menys punxegut! I encara hi ha una figura menys punxeguda. Si tallem una punxa d’icosaedre, com que tallem cinc triangles, quedarà un pentàgon. Si es fa amb totes, s’obté un híbrid entre l’icosaedre i el dodecaedre, i el vèrtex ara està format per dos hexàgons de 120º i un pentàgon de 108º. Total: 2×120+108=348º, més a prop de 360º que els tres pentàgons. Hem obtingut el popularíssim icosaedre truncat. Amb trenta-dues cares, 90 arestes i 60 vèrtexs poc punxeguts. És ni més ni menys que la prosaica pilota de futbol. Amb el cuir fem esport i geometria alhora.