Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola

Ossos a contrallum

publicat el 29.02.2012

Cada cinc anys regenerem completament el nostre esquelet. Però cal practicar esport i mantenir una bona dieta per ajudar a prevenir l’artrosi i l’osteoporosi.

L’osteoporosi
Josefa Miñán té osteoporosi, els seus ossos s’han anat debilitant amb el temps, sense que ella se n’adonés, fins que, fa tres o quatre anys, es va fracturar unes vèrtebres. Des d’aleshores ha tingut diverses complicacions de la malaltia que han provocat una nova fractura, en aquest cas, de maluc. Ara es recupera d’una intervenció quirúrgica en què li han posat una pròtesi per substituir el tros d’os trencat. Aquesta és una solució mecànica del problema, però, si no li tracten la malaltia de base, l’osteoporosi, hi ha una probabilitat molt alta que es faci noves fractures de les quals ja no es podrà recuperar.
L’osteoporosi és una descalcificació progressiva de gairebé tot l’esquelet. El resultat és una disminució generalitzada de la resistència mecànica de l’esquelet, tot i que hi ha certs punts crítics on s’acumula més càrrega i és més fàcil que l’os falli. El doctor Adolf Díez, de l’Hospital del Mar, explica que aquests punts crítics són les vèrtebres lumbars i dorsals, el cap del fèmur, el radi i l’húmer.
La millor manera d’evitar les fractures és mirar de no caure. La major part de les caigudes es donen a mitjanit, quan es va al bany. Alguns consells per evitar les caigudes són: encendre el llum abans d’aixecar-se del llit, estar uns instants assegut al llit, en lloc d’aixecar-se immediatament, en cas de limitacions visuals, posar-se les ulleres, calçar-se unes sabatilles amb sola de goma, mai caminar amb mitjons, eliminar obstacles i catifes lliscants, ajudar-se d’un bastó o una crossa, si és necessari, prendre somnífers únicament sota prescripció mèdica i en les dosis indicades, adaptar el mobiliari, instal·lar baranes i passamans i substituir banyeres per dutxes.
El reporter Pere Renom assisteix a una operació de reconstrucció d’húmer, en una dona osteoporòtica que se l’havia fracturat en una caiguda. Els metges aprofiten que aquest os està accessible per fer-li una prova de resistència mecànica anomenada microindentació. Aleshores repeteixen la mateixa prova a la tíbia (a través de la pell) i comparen els resultats. El doctor Xavier Nogués, de l’Hospital del Mar, explica que: el que aconseguirem és que el malalt, o els pròxims malats, simplement fent una determinació a nivell de la tíbia, podrem reproduir el que passarà; de fet, aquí, a l’húmer, i el cirurgià podrà decidir quin tipus d’intervenció haurà de fer. El cirurgià Carles Torrents explica que en casos com aquest s’acostuma a col·locar l’os a lloc i es cus a través dels tendons per tal d’aprofitar els vectors de força. Si tot va bé, aquesta pacient recuperarà la mobilitat del braç, però continuarà tenint osteoporosi i, per tant, risc de noves fractures. La millor manera d’evitar l’osteoporosi és la prevenció. Durant la menopausa, les dones experimenten una reducció molt important de la producció d’estrògens. Aquesta baixada hormonal accelera la descalcificació i provoca que perdin fins a un 2% de la massa òssia cada any. En conseqüència, es dispara el risc de fer-se fractures. Per detectar l’osteoporosi a temps, es recomana a les dones amb factors de risc que es facin densitometries a partir de la menopausa. La densitometria és una tècnica que mesura la densitat òssia a diferents parts del cos. Si els valors se situen lleugerament per sota d’1 g/cm2, la dona té risc de fer-se fractures i s’ha de sotmetre a tractaments preventius.
Al plató s’explica que al cos tenim els osteoclasts, cèl·lules encarregades de destruir os, i els osteoblasts, cèl·lules encarregades de regenerar-lo. D’aquesta manera renovem completament el nostre esquelet cada cinc anys. Però, amb l’edat, les cèl·lules encarregades de regenerar l’esquelet perden funcionalitat abans que les cèl·lules encarregades de destruir-lo i, com a conseqüència, es produeix l’osteoporosi. També s’explica que els ossos tenen una estructura reticulada per tal de ser més resistents i lleugers alhora. Els envans s’anomenen trabècules i tenen la capacitat de reorientar-se en funció de les forces que reben mitjançant els osteoclasts i els osteoblasts. Finalment, el calci que ingerim en la dieta només s’acumula als ossos durant l’etapa de creixement. Però n’hem continuar consumint durant tota la vida, ja que el necessitem per diverses funcions biològiques. Si no ho fem, el cos descalcifica els ossos per obtenir-ne i podem patir osteoporosi.

L’artrosi
Marta Esteban pateix artrosi als genolls des de fa uns cinc anys. Com que l’artrosi és una malaltia crònica no ha tingut més remei que adaptar-se i aprendre a conviure-hi. El reumatòlog Pere Benito, de l’Hospital del Mar, explica que l’artrosi depèn de tres factors: el primer és la qualitat de les estrucutres que componen l’articulació, el cartílag, l’os, la sinovial, la membrana, els lligaments, els meniscos, i que això ve condicionat genèticament. Una altra seria la feina, l’esforç, el treball a què sotmetem aquestes estructures que acabem de dir, més o menys intens. I una altra seria el temps transcorregut en aquesta situació.
És a dir, tot i que, amb l’edat, la incidència d’artrosi augmenta, una sobrecàrrega continuada també pot desenvolupar artrosi en joves. Per exemple, els tenistes professionals o les persones que treballen amb martells pneumàtics poden desenvolupar artrosi al colze, els fusters i els lampistes que passen moltes hores ajupits i els jugadors de bàsquet, que salten constantment, poden tenir artrosi als genolls, els jugadors d’handbol i els llançadors de jabalina, artrosi a l’espatlla, els paletes i pagesos, que carreguen molt pes, poden fer artrosi de malucs i, fins i tot, es va descriue als anys 70 un tipus d’artrosi a les mans pròpia dels munyidors de vaques. Segons el doctor Benito: l’artrosi no té curació. El que han de fer els pacients és descarregar, enfortir i lubrificar. Descarregar vol dir fer que l’articulació treballi en les millors condicions possibles, no la sobrecarreguem, no ens engreixem, no mantiguem males postures. Enfortir, perquè l’articulació funcioni la musculatura l’ha de fer anar, com la politja necessita una corda per poder treure el cubell del pou, doncs enfortim aquestes coses, enfortim aquests ‘muscles’, el quàdriceps, la musculatura de les mans, de les espatlles, de la columna, fer gimnàs. I lubrificar seria anem a donar-li els medicaments per minimitzar aquests símptomes que són el dolor i la limitació. Fem servir analgèsics i antiinflamatoris.
El dolor, el percebem com una experiència integral, única, però, en realitat, el dolor té tres dimensions. La dimensió sensorial, que és la sensació física de dolor, la dimensió emocional, que és el patiment, la suor, la taquicàrdia, la hiperventilació, i la dimensió cognitiva, que són les estratègies que adoptem per afrontar el dolor. Per obtenir valors objectius de dolor, un equip de reumatòlegs de l’Hospital del Mar estan duent a terme diferents assajos clínics amb la tècnica de ressonància magnètica. El procediment consisteix a provocar un dolor agut a un pacient amb artrosi i veure què passa al seu cervell. Segons el reumatòleg Jordi Monfort, aquests assajos permeten avaluar l’efectivitat dels diferents fàrmacs per tractar l’artrosi.
Al plató s’explica que una articulació com el colze o el genoll es compon de: ossos, tendons que els subjecten, músculs que els mouen, cartílags que els protegeixen de la fricció i líquid sinovial que actua de lubrificant. Però si el cartílag es desgasta, acaba apareixent l’artosi.

L’artrosi i l’osteoporosi

L’osteoporosi i l’artrosi són les dues malalties més freqüents de l’esquelet. Però, malgrat que són molt comunes, no sempre es detecten amb facilitat. De vegades obliguen els metges a fer unes quantes proves per descartar altres malalties fins que encerten el diagnòstic. Un d’aquests casos anòmals és el de Xavier Kirchner, un home de 63 anys amant de l’esport que es va fer una lesió mentre preparava una marató. L’equip del doctor Tey de la Clínica Dexeus va practicar-li una sèrie de proves com la radiografia, la ressonància magnètica i la gammagrafia i va determinar que havia patit una fractura al cap del fèmur per estrès, sense desplaçament. Un os té una determinada resistència mecànica. Els impactes o les càrregues que superen aquesta capacitat provoquen la fractura. De vegades, però, una càrrega relativament lleugera que es repeteix moltes vegades també pot fracturar l’os. Aquest tipus de fractura s’anomena fractura per estrès. Darrere d’aquesta fractura hi havia una artrosi i una osteoporosi incipients, i una malformació congènita del cap del fèmur que provocava un conflicte mecànic.
Amb aquest diagnòstic, el tractament d’en Xavier és ben simple: deixar passar el temps fins que el seu propi cos reconstrueixi l’os trencat. Però l’alta definitiva no li donaran fins que hagi passat un any, ja que el fèmur té el que s’anomena una circulació terminal. La sang hi arriba per un sol vas i, si s’obstrueix o es lesiona, el cap del fèmur s’acaba necrosant i s’ha de substituir per una pròtesi. Si en un any no s’ha necrosat és senyal que continua ben irrigat. Si és així, en Xavier espera poder córrer finalment una marató.

Quèquicom... Llegir més publicacions.