Evolucionar dempeus
Els humans som uns mamífers excepcionals, no només per la nostra intel·ligència, sinó també per la nostra locomoció bípeda. De fet, a banda dels cangurs, som els únic mamífers bípedes estrictes. El bipedisme sembla que va aportar diverses avantatges adaptatives: augmenta el camp de visió, disminueix la superfície corporal exposada als rajos solars, i allibera les mans. Tenim un seguit de modificacions anatòmiques per caminar drets, a nivell del crani, la columna vertebral, la pelvis, les extremitats inferiors i els peus. Però el bipedisme és molt anterior als humans. La gran majoria dels dinosaures eren bípedes, com els carnívors Spinosaurus, Allosaurus, i Giganotosaurus, o els herbívors com Parasaurolophus. A partir de les restes fòssil sabem que era un bipedisme molt diferent del nostre, ja que implicava una columna vertebral gairebé horitzontal o paral·lela a terra, amb el cap i la cua fent contrapès, i basculant damunt les fortes extremitats posteriors. Evolutivament aquesta posició sembla que conferia més velocitat en la carrera tant als predadors com a les seves preses. Avui, encara hi ha alguns llangardaixos quadrúpedes, que fugen corrent a dues potes quan se senten amenaçats.
Els descendents vius més directes dels dinosaures són les aus. Certs grups, com els estruciformes han perdut la capacitat de vol i, en canvi, han desenvolupat una gran velocitat a la carrera. Són veritables dinosaures plumífers. En aquest grup hi trobem l’estruç a l’Àfrica, l’emú i el casuarí a Oceania, i el nyandú a Sudamèrica.
Tant les aus, com els humans fem descansar tota la nostra massa corporal damunt dels peus. Jordi García podòleg esportiu utilitza una plataforma de pressions per explicar com els humans caminem i correm. En la marxa, sempre mantenim com a mínim un peu a terra, i la volta plantar absorbeix la pressió i ajuda a avançar. En canvi, la carrera és una successió de salts, i en alguns instants no hi ha cap peu recolzat a terra. Per tant, és necessària molta més energia, obtinguda del sistema de músculs i tendons de la cama i el peu, actuant a mode de molla. A més velocitat, cal acumular més energia a la molla, cosa que s’obté reforçant el sistema de músculs i tendons, i reduint la superfície de recolzament a terra. Aquesta ha estat l’estratègia de les aus corredores, i com a resultat assoleixen una velocitat d’uns 50km/h de manera sostinguda, i 70km/h en un esprint.
Una de les evidències més antigues de bipedisme en homínids correspon a unes petjades trobades en cendra volcànica a Laetoli (Tanzània), datades en 3,7 milions d’anys, i atribuïdes a Australopithecus afarensis. En aquells temps el volum cerebral era molt menor a l’actual, fet que indica que el bipedisme va precedir a l’encefalització. Sobre dues cames l’evolució va caminar cap a la intel·ligència humana, i cap a la velocitat animal. Qui no té cap, té cames.
