Carreteres, bones dreceres
Al món es calcula que hi ha uns 30 milions de km de carreteres. L’equivalent a anar i tornar a la Lluna 40 vegades. A Catalunya en tenim 12.000 km. Amb aquesta extensa xarxa viària podem arribar a qualsevol punt del territori amb el mínim temps possible. Les carreteres són bones dreceres. El reportatge mostra com es construeixen, quin traçat tenen, com es senyalitzen i com se’n gestiona el trànsit.
Hi intervenen Valentín Aceña, Planificació i Actuació en Infraestructures de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Sinfreu, Cap de topografia de COPCISA, Mariano Ruiz, Cap de Producció de UTE Variant de Vilanova, Ferran Camps, responsable de seguretat viària i senyalització de la Generalitat de Catalunya i Xavier Almirall, subdirector del Servei Català de Trànsit.
El reportatge mostra el procés de construcció d’una carretera des del desbrossament de la vegetació, passant pel moviment de terres, fins a l’aglomerat. S’explica la feina dels topògrafs i el funcionament de tota la maquinària. El reporter Pere Renom aprofita per conduir una excavadora. Es fa un breu repàs de la història de la xarxa viària catalana des del temps dels romans fins a l’actualitat. A mesura que es complica la xarxa, inevitablement també es complica la senyalització, ja que hi ha infinitat de destinacions a les que es pot accedir per vies diverses, hi ha un espai molt limitat als rètols i poc temps per llegir-los. A més dels rètols orientatius, les carreteres tenen també molta senyals de circulació. La velocitat s’ajusta a les característiques de la via, i especialment a la seva geometria. Els canvis de rasant són paràboles i les corbes són arcs de circumferència.
Corbes segures
La clotoide, que també és coneix com a espiral d’Euler, es defineix com una corba en què el radi per la distància recorreguda és constant. Tot just quan comença la corba, el radi és molt gran i, a mesura que anem avançant la corba es fa més tancada, el radi es fa més petit, fins que arribem a tenir el radi de l’arc de circumferència que requereixi el traçat. Una corba amb una variació progressiva del radi permet una conducció poc brusca, més còmoda i, sobretot, més segura, per això s’utilitza en el traçat d’autopistes i vies ràpides.
Un ferm ferm
El més important d’una carretera és el que no es veu. La base, que és el veritable fonament de la carretera. Una carretera amb uns fonaments defectuosos acabarà deformada o, el que és pitjor, provocarà esvorancs o esllavissaments. I per als fonaments no serveix qualsevol material. Es podria utilitzar una bona base de formigó, però sortiria caríssim. Per això s’utilitzen els àrids. Si s’usa només un àrid gruixut, com la grava, passarà que com que té molts espais buits tendirà a recol·locar-se i deformarà la carretera. Un àrid amb una granulometria molt fina es comportarà gairebé com un fluid i no serà gaire estable. El secret és barrejar materials de diversos gruixos i els enginyers tenen molt ben calculada aquesta barreja que es coneix com a “tot-u”.
Regular el trànsit
Les retencions exasperen els conductors. El Servei Català de Trànsit disposa d’unes 500 càmeres fixes, 2 càmeres mòbils, més de 300 sensors i 2 helicòpters amb què obté informació en temps real de la situació del trànsit, i juntament amb les dades històriques pot prendre mesures per millorar la situació del trànsit. El reporter Pere Renom acompanya Xavier Almirall, subdirector del Servei Català de Trànsit, en un vol en helicòpter per veure el trànsit i les retencions des de l’aire.
A més velocitat, menys capacitat
Per una carretera, hi poden circular tants vehicles com vulguin, encara que sigui una recta? Suposem una via per on circulen cotxes a 30km/hora si volem que n’hi passin més podem augmentar la velocitat, per exemple al doble, a 60 km per hora. Passaran el doble de cotxes? La resposta és no. I és que un cotxe no viatja sol, porta sempre davant la seva distància de seguretat i com més corre, “més li creix el nas”. Així, un cotxe a 60km per hora ocupa més espai que el mateix cotxe a 30 per hora i, efectivament, passaran més cotxes, però no el doble. A més, aquesta distància de seguretat creix pràcticament de manera exponencial amb la velocitat.
Com calcular la distància de seguretat
Una bona aproximació per calcular la distància de seguretat mínima és elevar al quadrat les desenes de quilòmetres: a 50 km, 5 multiplicat per 5 igual a 25 metres; a 60 (6×6), cal mantenir 36 metres de distància, i a 120? 12 x 12… 144 metres. La distància de seguretat és gairebé el triple a 120 que a 60, cada cotxe és com si fos tres cops més llarg… Però la velocitat només ha augmentat el doble. A partir d’una certa velocitat, la capacitat de la carretera disminueix. No s’avança gens reduint la distància de seguretat. Deixant de banda el risc, una topada, per petita que sigui, pot ser la causa d’un gran embús, just el contrari del que volien els qui no respecten les distàncies de seguretat. Per això, les carreteres que tenen el límit de velocitat regulable asseguren un trànsit més fluid.
Potes i rodes
La xarxa viària facilita molt la circulació als humans, però sovint fragmenta el territori i esdevé un obstacle per a la circulació de la resta d’organismes. Per aquest motiu les grans vies com l’eix transversal incorporen “ecoductes” i passos inferiors. Encara que no ho sembli aquests passos poden acumular un trànsit intens de fauna. Una fauna que, per molt veloç que es desplaci, no presenta rodes ja que biològicament són impossibles de desenvolupar. En canvi, les rodes són un èxit cultural que ha ajudat els humans a dominar el món, amb elles arribem més de pressa a tot arreu, però per poder usar-les calen les carreteres.