Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Invents: un problema, una solució

publicat el 17 06 2014

Els invents són troballes que resolen determinats problemes o necessitats. El reporter Pere Renom té un munt de contenidors davant de la finestra del seu dormitori i molt sovint el desperta el soroll del vidre llençat en hores intempestives. Fart d’aquesta situació contacta amb un amic enginyer per desenvolupar un contenidor del vidre insonor. El prototip es construeix i s’assaja al taller de les Indústries Catalanes del Ferro, a Sallent.
El reportatge també explica l’antena fractal, un invent català que actualment incorporen la majoria de mòbils del món, i el llit lateralitzador, capaç de millorar el son en persones amb problemes de mobilitat. Però més enllà del pragmatisme, els invents també es poden fer per diversió, o per casualitat, l’anomenada serendipitat. La penicil·lina, el viagra, els post-its o les radiografies es van descobrir casualment.
Hi intervenen Gustau Ballester, de Debid Enginyeria; Joaquín Romero, de BJ Adaptaciones;  Pep Torres, director del Museu d’Idees i Invents de Barcelona, (MIBA) i Carles Puente, de Fractus, S.A.

El llit lateralitzador
Hi ha persones que tenen problemes molt seriosos. I són capaços de trobar-hi solucions inventives. Joaquín Romero té esclerosi múltiple des de fa 23 anys. Va estudiar arquitectura i juntament amb el seu germà, enginyer de telecomunicacions, va crear una empresa que desenvolupa sistemes d’ajut a persones amb problemes de mobilitat. Ara han desenvolupat un llit d’hospital lateralitzador.

El MIBA
A banda del pragmatisme, el joc, és una altra de les motivacions per fer invents. Inventar és divertit. El Museu d’Idees i Invents de Barcelona (MIBA) exhibeix un munt d’invents curiosos. El seu director, Pep Torres, afirma que el principal obstacle per dur a terme un invent és creure que una idea pròpia mereix l’esforç de dur-la a terme. També defensa que el talent inventiu té un important component innat, malgrat que es pugui aprendre, i que molt sovint posar a punt un invent requereix desenes, centenars o fins i tot milers de prototips. Per tant, a l’hora d’inventar, cal paciència infinita.

Fractus, l’antena fractal
La ràdio o la televisió es propaguen per ones electromagnètiques. Les antenes que reben o emeten aquestes ones han de tenir una mida determinada que es relaciona amb la longitud d’ona. El problema arriba amb l’entrada de la telefonia mòbil i la necessitat de treballar en diverses amplades de banda. Això voldria dir incorporar diverses antenes en cada aparell. Però aquest problema va trobar una brillant solució de la mà de l’aleshores estudiant d’enginyeria Carles Puente: les antenes fractals. Aquesta idea el va portar a fundar l’empresa Fractus per desenvolupar una tecnologia que actualment incorporen la majoria de mòbils del món.

Les patents
Per protegir una idea hi ha diferents modalitats legals: la patent, el model d’utilitat, el disseny industrial i la marca. Cadascun protegeixen en un determinat àmbit territorial, durant un cert període de temps, que va dels 10 als 25 anys. Una vegada expirat aquest temps, la idea passar a ser de domini públic. L’Oficina Espanyola de Patents i Marques publica diàriament qualsevol novetat al Boletín Oficial de la Propiedad Industrial.

Tesla, un geni a l’ombra 
Un dels inventors més brillants de finals del segle XIX i principis del XX va ser Nikola Tesla. El 1884 va anar a Amèrica a veure Edison i li va exposar les seves idees sobre els avantatges del corrent altern. Edison va replicar que ell només creia en el corrent continu… però el va contractar immediatament. Un dia, Edison el va enfrontar a un repte que semblava impossible: millorar els generadors de la companyia. I li va oferir una recompensa de 50.000 dòlars. El jove ho va aconseguir en poc temps i quan va reclamar els 50.000 dòlars, Edison li va dir: “encara no coneixes l’humor americà“. Tesla es va acomiadar immediatament. Sense diners, va haver de sobreviure treballant a les obres del tramvia, però no pas com a enginyer, sinó a pic i pala. La seva sort va canviar quan va conèixer un tal Westinghouse, que per començar li va donar 75.000 dòlars de la època i van fer els primers generadors de corrent altern, que permet, entre altres coses, canviar de voltatge fàcilment i així fer línies d’alta i baixa tensió. El cas és que va començar una guerra entre els partidaris dels dos tipus de corrents. Una guerra a mort, literalment. L’estat de Nova York buscava un sistema més “humanitari” d’execució. Els partidaris d’Edison i del corrent continu van presentar aquesta solució: la cadira elèctrica. Que funcionava amb corrent… altern! El corrent continu també pot matar…, però la idea era desprestigiar Tesla i el corrent altern. No ho van aconseguir. Potser us heu enrampat algun cop amb el corrent altern de casa sense saber que, finalment, Tesla va triomfar, perquè el seu sistema és molt més eficient. Però, malgrat  tot, va quedar a l’ombra d’Edison i la seva bombeta. Però hi ha moltes raons perquè brilli la llum de Tesla. Va posar els fonaments del fluorescent, el radar, la radioastronomia, la lògica electrònica, els comandaments sense fil…, la bobina d’alta tensió…I una cosa més: va inventar la ràdio tres anys abans que Marconi.

El tap corona i la xapa
Fa cent anys les begudes amb gas eren empipadores d’embotellar, calia lligar el tap de suro o amb un cordill o amb un filferro. Més tard, a algú se li va acudir un sistema perquè el filferro no es perdés en cada obertura, un èxit. Semblava que el problema havia quedat resolt, però un perfeccionista va pensar que si el filferro feia una mena de palanca, es podia obrir i tancar amb facilitat. Les cerveseres i els fabricants de gasoses el van adoptar immediatament. El següent pas va ser substituir el suro, que es perdia cada vegada, per porcellana i una volandera, que ara ja és de goma, que ajusta per pressió. Es coneix com a tap Hutter, el seu inventor, i ha arribat fins als nostres dies. Arribem així al 1891 quan William Painter es va atrevir a pensar diferent: va prescindir del filferro. Va doblegar un disc de xapa de tal manera que els plecs s’agafessin al coll de l’ampolla. A dins hi va posar un suro, ara un plàstic, que queda ben pressionat i impedeix la sortida de gas. Havia inventat el tap corona, la xapa… i la corresponent tecnologia per envasar. Tenia un inconvenient: totes les ampolles s’havien de fabricar amb una boca especial i es necessitava una eina especial per destapar-les. Però l’invent abaratia tant la producció que es va imposar i encara domina el mercat. Es va fer multimilionari. Aquest invent va donar vida a molts altres inventors que no han parat de dissenyar obridors.

Serendipitat: aprofitar les casualitats
El 1991, els químics Campbell i Roberts estaven preocupats perquè el Sildenafil, un medicament contra la hipertensió, no acabava de funcionar satisfactòriament. Com a últim recurs abans d’abandonar, van decidir augmentar-ne la dosi en els assajos clínics. En acabar l’assaig, els voluntaris donaven llargues a l’hora de tornar les pastilles. Va resultar que aquell medicament els anava bé per a una altra cosa: millorava la seva funció erèctil. Acabava de néixer la Viagra. Aquest cas és un exemple de serendipitat. Una serendipitat és un descobriment fet per casualitat. És una manera poètica de dir “xamba”. El Post-it era un adhesiu que no enganxava prou fort, i ara la seva patent val una fortuna. Les radiografies també van ser fruit d’una casualitat, el tefló, els prismàtics, el cel·luloide… és clar que per interpretar les casualitats cal tenir la intel·ligència desperta. Però hi ha una cosa que va canviar i salvar moltes vides: la penicil·lina. Alexander Fleming era un científic que havia quedat impressionat per la mortaldat que provocaven les infeccions en la Primera Guerra Mundial. Corria l’any 1928  quan en el desendreçat laboratori de Fleming, unes plaques de petri, amb cultius de bacteris, van quedar contaminades amb espores d’un fong, i aquest fong, del tipus Penicillium notatum, va començar a créixer. Aquest fong apareix sovint en alguns aliments florits. Les plaques ja no servien, però abans de llençar-les, va observar que els bacteris al voltant dels fongs havien mort. I es va fer una pregunta: què devien segregar els fongs?  Havia descobert la penicil·lina, un potent antimicrobià. Però no sabia fabricar-la i el descobriment va ser subestimat. Van passar els anys i va arribar la Segona Guerra Mundial i les infeccions s’enduien tantes vides com les bales. Es va reprendre l’interès per la penicil·lina, i dos químics, Chain i Florey, van aconseguir la síntesi química de la penicil·lina. Els tres van ser guardonats amb el Premi Nobel el 1945.