Canvi climàtic, nivell crític
L’escalfament del planeta no s’atura d’ençà de la revolució industrial i al Quèquicom també en som testimonis. L’any 2006 vam dedicar un reportatge al canvi climàtic. L’any 2019, tretze anys després, en fem una actualització. Veurem com ha evolucionat la concentració de CO2 a l’atmosfera, la temperatura del mar a l’Estartit, les espècies de peixos de la Mediterrània, les poblacions de papallones al Montseny i la capacitat fotosintètica de les plantes. Com era de preveure la situació ha empitjorat.
Hi intervenen Javier Martín-Vide, catedràtic Geografia Física, UB, Josep Pascual, observador meteorològic, Antoni Lombarte, Institut de Ciències del Mar, CSIC, Constantí Stefanescu, Museu Ciències Naturals Granollers-CREAF i Josep Peñuelas, Global Ecology Unit, CREAF-CSIC.
Evolució del CO2
El catedràtic Javier Martín-Vide és una eminència en climatologia. Ha publicat molts llibres i articles, ha presidit diverses institucions, i ha participat en els dos darrers Informes de l’IPCC, el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, de les Nacions Unides. L’any 2006 va explicar al Quèquicom que des dels anys 70 del segle XX la temperatura global ha augmentat de manera clara. L’any 2019, tretze anys després, explica que la concentració de CO2 ha continuat augmentant, si abans era de 370 parts per milió (ppm) ara és de 412 ppm. Amb una taxa anual d’augment de més d’un 1%. Aquest augment és conseqüència de les emissions per la crema de combustibles fòssils. L’any 2012 la Humanitat va llençar a l’atmosfera 1.237 tones de CO2 cada segon. Amb aquest flux es podria omplir l’edifici de la Nacions Unides en menys de mig segon. En un dia s’acumulen 107 milions de tones. Una immensa muntanya que pràcticament enterraria l’illa de Manhatan, a Nova York. I aquestes emissions es mantenen dia rere dia. Amb l’increment de les emissions de CO2 també ha augmentat la preocupació pel canvi climàtic. El tema ja formava part de l’agenda política al Protocol de Kyoto i s’ha prorrogat amb l’acord de París del 2015, signat per la Unió Europea i 96 països més. Martín-Vide també explica que el missatge més directe de l’acord de París és que “no apostarem més pels combustibles fòssils”.
La principal conseqüència de l’escalfament global és l’augment del nivell del mar, produït per la fusió de les glaceres, com aquesta d’Alaska. La fusió del casquet de gel a Groenlàndia. La fusió del casquet de gel de l’Antàrtida. I l’expansió tèrmica dels oceans. Amb l’increment de la temperatura, l‘aigua augmenta de volum, per això es mostren els oceans deformats especialment a la zona intertropical. Quan sumem la contribució de l’expansió tèrmica, i la de la fusió del gel continental veiem que el nivell mitjà del mar ha augmentat 35 mm entre els anys 2003 i 2014. Tot i que regionalment hi ha moltes variacions.
Temperatura del mar
Per estudiar el canvi climàtic cal perspectiva. Josep Pascual és observador de la meteorologia a l’Estartit. Un cop a la setmana, surt amb la seva embarcació per mesurar la temperatura del mar a diferents fondàries. L’any 2006 el Quèquicom el va entrevistar. Tretze anys després d’aquell primer reportatge, el tornem a visitar. És la segona sortida del reporter Pere Renom, i la sortida número 3216 d’en Josep Pascual. Porta gairebé 50 anys dedicats a observar la meteorologia, i ha aplegat una de les sèries temporals més llargues la Mediterrània. A banda de la temperatura també agafa mostres d’aigua per determinar-ne el pH i la clorofil·la, un indicador de la presència de fitoplàcton. S’estima que al voltant del 25% del CO2 que emetem a l’atmosfera, es dissol al mar i és incorporat al fitoplàncton, les algues microscòpiques, a través de la fotosíntesi. El CO2 que queda lliure es transforma en àcid carbònic, i per tant, baixa el pH i acidifica els oceans, amb greus conseqüències ecològiques.
Durant els 45 anys que en Josep ha estat enregistrant la temperatura del mar ha detectat un augment de més d’un grau tant en fondària, com especialment en superfície.
A l’estiu la temperatura superficial del Mediterrani augmenta molt, pel fet de ser una mar semitancat. Tanmateix, la conca occidental, connectada a l’Atlàntic, s’escalfa menys que la conca oriental; les costes d’Israel, per exemple, tenen temperatures similars al Mar Roig o al Golf Pèrsic. Quan enlloc d’un mar semitancat, tenim un oceà com l’Atlàntic, la temperatura superficial de l’aigua regula el clima a gran escala. La corrent del Golf ascendeix per la costa est dels EUA, i com si fos un riu va formant meandres. La seva influència, arriba fins al nord d’Europa. D’aquesta manera transfereix calor del tròpic al pol i tempera el clima a les Illes Britàniques i a Escandinàvia.
Peixos de la Mediterrània
Les barques de pesca també ens porten el testimoni de com afecta el canvi climàtic al Mediterrani. L’any 2006 la biòloga de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) Anna Sabatés va estudiar les poblacions d’alatxa, un peix similar a la sardina. Va explicar que: “l’alatxa és una espècie d’aigües càlides que viu principalment en zones tropicals i subtropicals. El que s’ha detectat en aquests darrers 20 anys és un increment de la seva abundància a la Mediterrània, i un augment de la distribució cap al nord”.
Des d’aleshores l’arribada de peixos d’aigües més càlides no s’ha aturat, sinó tot el contrari. A l’Institut de Ciències del Mar tenen una important col·lecció amb 36.000 espècimens de peixos, cefalòpodes, crustacis, mol·luscs i altres invertebrats, d’arreu del món. Alguns dels exemplars són holotips, és a dir, han servit per descriure una espècie per primera vegada. Altres són mostres de la diversitat d’una regió.
L’any 2019 el biòleg de l’ICM Antoni Lombarte explica que l’alatxa, abans nouvinguda, ja es pot considerar una espècie mediterrània. I dona exemples d’altres peixos arribats tant del nord d’Àfrica, com del Mar Roig a través del canal de Suez. L’escalfament de la Mediterrània afavorirà l’expansió de les espècies tropicals.
Fenologia
L’any 1950 l’historiador i mestre Pere Comas va construir una estació meteorològica a Cardedeu amb la qual va enregistrar dades fins l’any 2004. A més, sortia periòdicament al camp i anotava al seu quadern un munt d’observacions sobre l’arribada de les estacions. Aquesta recopilació de dades meteorològiques i fenològiques és la més llarga del sud d’Europa, i gràcies a ella ara sabem que en 50 anys l’aparició de les fulles s’ha avançat de mitjana 16 dies. La floració es produeix 6 dies abans. La fructificació es completa 9 dies abans, els ocells migradors arriben 15 dies abans i les papallones apareixen 11 dies abans. En definitiva, l’hivern s’escurça i l’estiu s’allarga.
Papallones
Les papallones són molt sensibles als canvis d’humitat o de temperatura d’un indret. Per tant són bons bioindicadors. Constantí Stefanescu fa un seguiment de les papallones del Montseny des de l’any 1992. Al 2006 va explicar que s’havia detectat l’arribada cada vegada més freqüent d’espècies migradores africanes que fins aleshores mai no s’havien vist a Catalunya, i que una papallona típica de les parts més altes del massís, havia desaparegut. Tretze anys després, el 2019, ha constatat “una davallada que implica tant que algunes espècies s’estan fent molt rares i comencen a desaparèixer a nivell local, com el fet de que en nombres absoluts, del número de papallones, d’insectes, de biomassa, també ha experimentat una caiguda de l’ordre d’un 10% per dècada”.
A grans trets podríem classificar les papallones de Catalunya en funció de l’ambient on viuen: l’alta muntanya, la muntanya mitjana i la terra baixa mediterrània. Precisament la terra baixa és l’ambient que ha patit més l’efecte de les sequeres. Algunes espècies com l’escac ferruginós, la saltabardisses de solell, el brocat variable, i la nimfa mediterrània estan en clara davallada. Mentre que d’altres més forestals com la papallona del lledoner i la cleòpatra han augmentant per l’abandonament dels conreus i pastures, i la progressiva reforestació. Segons Stefanescu els models climàtics preveuen que les sequeres seran cada vegada més freqüents i més intenses i per tant, els insectes tenen un futur poc esperançador.
Fotosíntesi
Sense insectes no hi ha pol·linització. Amb l’augment de CO2 es podria veure compromesa la capacitat reproductiva de les plantes. Per contra, es veu estimulada l’activitat fotosintètica. L’any 2006 els investigadors del CREAF duien a terme un experiment al Garraf per esbrinar la resposta de la vegetació mediterrània a l’increment previst de la temperatura. El botànic i ecòleg del CREAF Josep Peñuelas va explicar que una de les conseqüències era l‘aparició d’asincronies entre, per exemple, la fenologia de les plantes i la dels seus pol·linitzadors, o la dels ocells insectívors. Aquestes asincronies generen “canvis substancials en la composició de les comunitats, tant vegetals com animals, dels nostres ecosistemes”.
A banda de l’aproximació experimental, el canvi climàtic també es pot estudiar a partir d’una aproximació històrica. A l’Institut Botànic de Barcelona es troba l’herbari més important de Catalunya, especialitzat en la flora de la regió mediterrània. Conté un total d’uns 800.000 exemplars, perfectament conservats en caixes. També inclou col·leccions històriques amb plantes recol·lectades entre els segles XVII i principis del XX. Peñuelas, va tenir la pensada d’estudiar si l’increment de CO2 a l’atmosfera provocava algun canvi morfològic de les plantes. Per a això va observar al microscopi les mateixes espècies recol·lectades abans i després de la revolució industrial i va comptar-ne els estomes. Els estomes són estructures formades per dues cèl·lules en forma de ronyó, capaces d’obrir-se o tancar-se en funció del grau d’hidratació de la planta. Es localitzen a totes les parts verdes però especialment al revers de la fulla, per evitar els rajos solars directes. Són imprescindibles per a l’intercanviï gasos amb l’atmosfera, ja que l’epidermis vegetal està recoberta d’una cutícula impermeable. Comptant-los va descobrir que en els darrers segles el nombre d’estomes s’ha anat reduint. La causa és que amb més CO2 a l’atmosfera, les plantes no necessiten tants estomes per absorbir-lo, i de passada redueixen la pèrdua d’aigua per transpiració.
Reverdiment global
Al nostre planeta l’extensió de la vegetació i la intensitat del verd varia al llarg de l’any. Es podria considerar una mena de batec terrestre. Aquesta variació té un efecte directe sobre la concentració atmosfèrica de CO2. A l’estiu amb l’augment de la vegetació hi ha més fotosíntesi, i per tant, disminueix el CO2, i a l’hivern passa el contrari. En les darreres dècades s’ha produït un augment significatiu de la vegetació. El planeta és cada vegada més verd. Aquest enverdiment és conseqüència de l’augment de la concentració de CO2 produït per les emissions d’origen humà.
En diferents experiments s’ha comparat la velocitat de germinació de dues plantes idèntiques sotmeses a dues concentracions diferents de CO2 en parts per milió o ppm. I s’ha vist que quan més CO2 tenen les plantes més de pressa creixen i més fulles desenvolupen. Per tant, el CO2 es pot considerar un fertilitzant per a les plantes. Els humans hem tingut sort, fins a una quarta part de les nostres emissions de CO2 estan sent absorbides, fixades, per la creixent vegetació. Però estem arribant a un nivell crític.
Peñuelas explica que “aquest enverdiment ha de tenir un límit, perquè al final falta l’espai, falten altres recursos, falta aigua […] Hem vist que els últims quinquennis cada vegada aquest augment té lloc amb una velocitat menor “. En conseqüència hem estat massa optimistes, en els models de predicció climàtic per les properes dècades.
Conclusions
La situació global és delicada. Les emissions de CO2 continuen creixent i els mecanismes compensatoris del planeta comencen a mostrar signes d’esgotament. Per fer front al canvi climàtic i evitar els efectes catastròfics cal reduir les emissions de CO2 en un 45% abans de l’any 2030. I això només s’aconseguirà incrementant l’ús d’energies renovables en el sistema elèctric global. Ja va sent hora d’enterrar definitivament el petroli.
Martín-Vide acaba advertint que hem de fer el possible per reduir l’escalfament global, però alhora hem de ser conscients que ja és imparable i ens hi haurem d’adaptar. Viurem en unes noves condicions ambientals.
