Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Montsant, pau i silenci

publicat el 20 10 2015

La serra de Montsant se situa lluny de les principals vies de comunicació, i no té cap carretera, ni cap pista forestal que la travessi. Això la fa especialment tranquil·la. Per aquest motiu s’hi conserven espècies molt sensibles, com l’àguila cuabarrada, el cranc de riu autòcton, diversos ratpenats o boscos de teix. També s’hi localitza la somereta, una espècie endèmica d’insecte emparentada amb els grills, i una vinya centenària de la DO Montsant que ha sobreviscut a la fil·loxera.
Hi intervenen Roger Pascual i Jaume Solé, d’MN Consultors; Diego Martínez, de Forestal Catalana de la Generalitat de Catalunya; Joan Asens, viticultor de la DO Montsant, i Quico Parés, del Departament de Biologia Animal de la UB.

Càlcul numèric de la tranquil·litat
La tranquil·litat és un estat d’ànim subjectiu. Però en Roger Pascual i l’empresa on treballa han estat capaços de donar-li valors numèrics. La cartografia digital del Montsant conté molta informació ordenada per capes, i permet modelitzar quin seria el mapa de la contaminació acústica. El soroll es genera bàsicament als nuclis de població, i es propaga pel territori seguint l’orografia. També es pot obtenir un mapa de la contaminació visual que inclou infraestructures com línies de mitjana i alta tensió o torres de comunicacions. La xarxa de carreteres i pistes forestals permet estimar el mapa de freqüentació. Les persones es difonen pel territori talment com si fossin partícules. Com més ens allunyem de la xarxa viària, menys gent trobem. A partir d’aquest tres mapes en Roger ha generat el mapa de la tranquil·litat.

La tranquil·litat espiritual
La tranquil·litat també s’associa a l’espiritualitat, com indica el mateix topònim de la serra, “Montsant”, muntanya santa. Segurament des d’abans de l’ocupació sarraïna, la zona ja era habitada per ermitans, retirats, primer, en coves i balmes naturals, i, més tard, en ermites, moltes de les quals han arribat fins als nostres dies. Però, sens dubte, el nucli més important d’espiritualitat es localitzava al monestir d’Escaladei. Aquest monestir es va construir al segle XII per allotjar una ordre de cartoixans vinguda de França. Malgrat que vivien en comunitat, practicaven, entre d’altres, el vot del silenci. Per tant, no deixaven de ser com els ermitans solitaris que poblaven la serra. Amb la desamortització de Mendizábal, al segle XIX, es van expropiar als monjos i van haver d’abandonar el monestir. I l’endemà va ser completament destruït. Des d’aleshores no hi han pogut tornar, però la pau i el silenci hi continuen sent presents.

La tranquil·litat biològica
A partir de mitjans del segle XX, l’abandonament progressiu del medi rural va fer augmentar la tranquil·litat de la zona. Molts conreus s’han anat reforestant espontàniament, i alguns masos s’han convertit en refugis per a diverses espècies de ratpenats. El biòleg i naturalista Jaume Solé n’identifica les espècies a partir de les seves freqüències d’emissions d’ultrasons. Alguns barrancs profunds són el refugi d’un singular bosc de teix, com explica Roger Pascual, i als rius que envolten el Montsant encara s’hi troben crancs autòctons, que de moment no han patit la invasió del cranc americà. El tècnic de Forestal Catalana Diego Martínez, encarregat del cens anual de l’espècie, explica que segurament la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) depreda sobre les poblacions de cranc americà localitzades aigües avall, i evita que remuntin el riu i desplacin els crancs autòctons. Molt més coneguda i estudiada és l’àguila cuabarrada. La seva supervivència està lligada a un determinat grau de tranquil·litat. En necessita un mínim per establir-se en un territori, però si en té en excés pot entrar en competència amb l’àguila daurada, una espècie més grossa, en expansió a tot Europa. Des dels anys 80, biòlegs de la Universitat de Barcelona fan un seguiment de l’àliga cuabarrada. A partir de l’any 2008, s’anellen polls d’una cinquantena de nius repartits per tot Catalunya. Hi col·laboren també els tècnics dels parcs, i el cos d’Agents Rurals. Quico Parés, del Departament de Biologia Animal de la UB, explica en què consisteix el seguiment. Les dades que obtenen permeten adoptar mesures de gestió, com alliberar conills, perdius i coloms per facilitar la disponibilitat de preses.

La somereta de Montsant
La somereta de Montsant és un insecte de nom científic Lluciapomaresius pantelli, una espècie endèmica de la serra de Montsant, única i exclusiva d’aquest indret, que es considerava desapareguda.
El 1991, l’entomòleg Joan Barat es va proposar retrobar la somereta. Seguint les indicacions del jesuïta que la va descriure per primer cop, el segle XIX, va començar a fer excursions per tot el Montsant, però, com que només havia deixat dit que l’havia trobat “pel Montsant”, no sabia on buscar exactament. Després de set anys de recerca, un dia va sentir un cant que semblava de la somereta (la somereta, com el grill, estridula), però no la veia per enlloc. Quan s’hi acostava, l’animal callava i, com que es camufla molt bé, no podia veure-la. Dos estius després, l’any 2000, finalment, la va trobar. Ara és un petit tresor que s’ha convertit en el símbol del Montsant.

Estridular

Estridular és una manera d’emetre sons (cantar) mitjançant la fricció de dues parts del cos. La practiquen, de manera generalitzada, dos grans grups d’insectes: els ortòpters (saltamartins, llagostes, grills, someretes, etc.) i els homòpters, coneguts vulgarment per cigales. Els insectes no poden cantar com nosaltres perquè no tenen pulmons ni cordes vocals. Els òrgans que utilitzen per a fer-ho són molt diversos. Els grills i les someretes, per exemple, canten fregant una ala sobre l’altra (els grills amb l’ala dreta sobre l’esquerra i les someretes amb l’ala esquerra sobre la dreta), i la majoria de llagostes fregant una pota amb l’abdomen, però hi ha altres maneres d’estridular i altres grups d’insectes que també són capaços de fer-ho.

Una vinya prefil·loxera
La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó que fa entre 0,5 i 1,5 mil·límetres de longitud. Té un complex cicle vital amb alternança de reproducció sexual i asexual. Ataca en massa les arrels dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Les plantes infectades es poden identificar perquè, a les fulles, hi apareixen gal·les, una mena de petits grànuls, que contenen larves de l’insecte a l’interior. Procedent d’Amèrica, a partir de l’any 1863 es va convertir en plaga, va arrasar les vinyes de tot Europa i va transformar profundament la vida dels pagesos del Priorat. Curiosament, la solució també va venir d’Amèrica. Els ceps americans, resistents a la fil·loxera, es van fer servir per empeltar-hi les varietats de raïm europeu. D’aquesta manera, a principis del segle XX la viticultura va reviure a la comarca. Però en un llogarret del Priorat hi ha una petita vinya denominació d’origen Montsant, irreductible a la invasió de la fil·loxera. Els ceps, recargolats pel temps, creixen amb peu franc, és a dir, sense empeltar. Al llarg de prop de 150 anys han sobreviscut tranquil·lament al conreu amb mules, la tecnificació de l’agricultura i l’arribada dels transgènics. Joan Asens treballa aquesta vinya, propietat de la seva família des que la va comprar el seu rebesavi. Explica com s’ha mantingut viva tant de temps, i amb el reporter Pere Renom fa un tast del vi que se n’obté.

La producció de vi a la terra de Montsant
Les característiques d’un vi depenen d’infinitat de factors, com la varietat del raïm, les condicions de cultiu o la manera de fer del pagès. Els vins de la DO Montsant i la DO Priorat comparteixen molts d’aquests factors, però hi ha una diferència clara entre tots dos, malgrat la seva proximitat geogràfica: és el tipus de sòl. A l’àrea del Montsant hi predomina una terra de llims i argiles. Al Priorat, la terra més freqüent està formada de llicorelles. Totes dues terres són molt pobres i difícils per a les plantes, però cadascuna té una capacitat de retenció de l’aigua diferent. Amb un experiment podem veure com la composició de la terra influeix en aquesta retenció de l’aigua de la pluja i, per tant, en la quantitat que en queda disponible per a la planta.

La formació de Montsant
El Montsant es va començar a formar fa 35 milions d’anys. En aquell temps hi havia dues plaques que van començar a xocar entre elles. El xoc va provocar l’aixecament d’una gran serralada gairebé paral·lela a la costa actual. Pel vessant oest, la serralada tenia un pendent molt acusat, amb rius torrencials que aportaven grans quantitats de sediments. Els més gruixuts quedaven acumulats a la desembocadura i els més fins s’arrossegaven cada cop més lluny. Alhora, aquests sediments, per l’efecte del temps i la calç, s’anirien cimentant i es convertirien en roques i aglomerats. En un moment donat, el moviment de les plaques va canviar i es van començar a enretirar temporalment fins que, 5 milions d’anys després, la placa calcària de llevant es va dividir en dues capes més. La inferior va entrar per sota de la capa profunda de pissarres de ponent i va aixecar de nou tota la serralada i els sediments que s’hi havien acumulat a sobre. Mentrestant, la capa superior va continuar enretirant-se, i va anar formant una depressió que quedaria inundada per l’aigua del mar i que donaria lloc a l’actual fons de la Mediterrània. A la serralada, l’erosió va llimar els materials més compactes de tal manera que, per la part de ponent, es va crear un cert pendent, més suau, a causa de la resistència dels materials cimentats. A diferència d’aquesta, a la part de llevant l’erosió va ser més intensa i va retirar la capa d’argiles fins deixar al descobert els materials de pissarra del Carbonífer: les famoses llicorelles del Priorat, de més de tres-cents milions d’anys d’antiguitat. D’aquesta manera es formava el conegut perfil abrupte de la serra de Montsant.