Mestres de la fusta

El reporter Pere Renom coneixerà un guitarrer i assistirà a l’autentificació d’una guitarra teòricament construïda a Sevilla l’any 1867 per un tal Antonio de Torres, l’equivalent a l’Stradivarius dels violins. També participarà en la construcció d’una casa de fusta, més ecològica i més ràpida de fer que les cases convencionals. I visitarà l’únic taller del món on s’utilitza la fusta per fabricar una embarcació genuïnament catalana: el patí de vela. A més, s’explicà l’art d’assecar la fusta, i la serra, una eina més semblant a una llima que a un ganivet.
Hi intervenen el guitarrer Joan Pellisa, Isidre Tebar i Richard Balboa de House Habitat i Rafel Figuerola del Club Patí Vela Barcelona.

La fusta musical
L’ofici de fuster és un dels més antics del món. Amb el treball manual l’artesà, dóna forma a la fusta i n’obté l’objecte que es proposi. Des d’una cadira a un instrument musical. El reporter Pere Renom visita el guitarrer Joan Pellisa per veure com treballa. El procés comença enganxant les dues peces que componen la taula harmònica amb cola d’ossos, utilitzada en la construcció de guitarres des de fa segles. Aleshores es lliguen amb cordills i un enginyós sistema de falques, segons sembla utilitzat ja pels antics egipcis, que fa pressió avall i alhora ajunta les peces. I es deixa que tot plegat s’assequi durant una nit. En Joan no només construeix guitarres seguint els dissenys antics, també en restaura. Viu i treballa a la Fatarella, on el clima sec l’ajuda a conservar els instruments. Ara tot just ha rebut l’encàrrec d’autentificar una guitarra espanyola teòricament construïda a Sevilla l’any 1867 per un tal Antonio de Torres. Com que aquestes guitarres estan valorades en molts milers d’euros, és fàcil trobar-ne falsificacions. El procés d’autentificació parteix d’una fotografia de la guitarra. S’hi aprecien molt bé els anells de creixement de l’arbre. Les bandes clares corresponen a la primavera-estiu, les fosques a l’hivern, quan l’arbre alenteix el creixement i la fusta esdevé més densa. Cal marcar, una per una, cadascuna d’aquestes bandes, l’amplada de les quals varia en funció de les condicions climàtiques. Com que tots els arbres d’una mateixa zona tenen la mateixa variació de bandes, s’han de comparar la mostra amb les bases de dades internacionals. Els següents passos en la construcció d’una guitarra són el dibuix de la plantilla, el serrat del fons, i el modelat del riscle, és a dir, dels laterals de la caixa. I finalment amb l’ajut d’un motlle es fa el muntatge de totes les parts: el mànec, el riscle, el fons, i la taula harmònica.

La fusta d’habitatge
La fusta també té importants qualitats estructurals. Per aquest motiu en països com Canadà o els EUA és el material més utilitzat en la construcció d’habitatges. A Catalunya les cases de fusta són cada vegada més freqüents, ja que són més ecològiques i més ràpides de fer que les cases convencionals. D’entrada cal enganxar una tira asfàltica que s’adapta al terra i ofereix una superfície llisa per a acollar-hi el dorment de fusta al damunt. Després d’acollar-lo, cal serrar el cap dels cargols perquè no destorbin. Acabat el marc cal encaixar-lo a la façana. Tota la fusta que es fa servir en la construcció procedeix d’un magatzem industrial de fusta. És el paradís pels aficionats al bricolatge. El catàleg de fustes disponibles és molt ampli, però en construcció segurament les més habituals són el conglomerat, el DM, el contraplacat i el OSB, de les sigles en anglès Oriented Strand Board, tauler d’encenalls orientats. La següent fase en la construcció és precisament el revestiment de la façana amb taulers d’OSB. Aquesta fibra es talla com si fos un pastís. Es tracta d’encenalls fins de pi o avet lleument premsats. Té l’avantatge que no incorpora coles sintètiques i és biodegradable. Després de posar l’aïllament i el revestiment d’OSB, es posa al damunt un segon revestiment de fusta premsada d’alta densitat, fixada amb uns suports de plàstic blanc. A la teulada, una quadrícula de llistons de fusta faran de suport a les teules, però cal situar-los a unes distàncies determinades. Finalment s’aplica un revestiment de morter de silicat a la façana per protegir la fusta. Acabada sembla una casa convencional.

La fusta nàutica
En els darrers anys la tecnologia nàutica ha evolucionat moltíssim. Avui dia pràcticament totes les embarcacions de vela lleugera estan construïdes de fibra de vidre, o també incorporen elements com l’alumini, o la fibra de carboni. Però hi ha una embarcació, no tradicional, sinó de competició, que continua fent-se absolutament de fusta que és el patí de vela. Preparar un patí per navegar pren tot just 10 minuts. Construir-lo, al voltant d’un mes. En Pere visita el taller de l’únic fabricant de patins de fusta que hi ha al món per veure com treballa. Se sorprèn al descobrir que una embarcació nascuda a les nostres platges es construeix amb fustes tropicals de noms ben exòtics: aiús, caoba roja africana i ocumé. La combinació d’aquestes tres fustes és ideal tan per l’estructura com per l’estètica del patí. El procés de construcció comença per introduir dins d’un motlle les dues planxes que componen un dels cascs o flotadors. El perfil de les quadernes canvia al llarg del casc. A la proa són estretes i arrodonides, a la part central són més amples, i a la popa es tornen a estrènyer però ara amb angle viu. D’aquesta manera s’aconsegueix una bona hidrodinàmica: els flotadors penetren bé les ones, i no creen turbulència a l’estela. S’utilitzen un centenar de serjants per mantenir unides les diferents peces que componen el casc mentre s’asseca la cola. Allò que els serjants han unit no ho separarà ni la tempesta més ferotge. Abans es partirà el pal d’alumini o s’estriparà la vela. Quan la cola està seca ja es pot treure el casc de dins del motllo. Recorda una canoa com les que utilitzen els polinesis. El patí de vela és un tipus de catamarà, una embarcació formada per dos cascs o flotadors. Aquesta estructura li dóna molta velocitat. Per poc vent que faci, té tendència a escorar, és a dir, s’inclina, de manera que un dels cascs surt de l’aigua i el fregament es divideix pràcticament per la meitat. Acabades les quilles se n’emmassillen les juntes, es pinten amb 3 capes d’imprimació i 3 capes de pintura per donar-li resistència. La fase següent és el muntatge de les bancades on el pes és crític. Només resta incorporar-hi els cables d’acer per fixar el pal, i els caps per governar la vela, i el patí ja és a punt per navegar. La fusta és la primera matèria de la Humanitat: no hi ha cap altre material que ens hagi donat tant: el foc, la llar, la música o la capacitat per navegar al voltant del món. No és estrany que el llatins l’anomenessin “matera”, matèria.

Societats de la fusta
Jaume Vilalta mostra la reproducció exacte d’un conjunt d’eines agrícoles trobades al jaciment del poblat lacustre de la Draga de Banyoles. Corresponen al neolític, els originals tenen uns 5.300 anys. I com que eren sota el fang s’han conservat molt bé. Quan diem neolític ens referim a la pedra, però en realitat la immensa majoria de les eines que usaven eren de fusta. I el mateix passa amb l’edat del bronze o del ferro, sense la fusta no hi hauria catedrals, però llueixen només les pedres. I així fins als nostres dies. I és que la nostra civilització ha caminat sempre sobre un material molt femení, que ha passat quasi sempre desapercebut, en segon terme, però que en realitat és el suport, la bastida, sobre el que ha reposat el progrés: la fusta. Amb fusta hem fet objectes simbòlics i culturals com peces d’art, joguines i també coses pràctiques com cases, armes o estris …de tot. I encara avui les seves propietats el fan un material insubstituïble per a moltes coses. I res d’això seria possible sense l’art de la fusteria. Més informació a (https://www.arqueolitic.com/)

Per què es deforma la fusta quan s’asseca?
Un tronc és com un pastís. Segons com el tallis et pots endur sorpreses. Un tronc acabat de tallar pot tenir fins un 50% del seu pes en aigua. I quan s’asseca s’encongeix. Però no ho fa igual en totes direccions. De llargària, minvarà poc, de l’ordre d’un 1%. Ara bé, radialment es contrau un 7% i circularment, seguint els anells de creixement, molt més: pràcticament el doble, un 15%. Aquesta diferència és molt important. Si, en una roda, la llanta, que seria cada un dels anells de la fusta, s’encongeix el doble que el radi, apareixen una tensions que per algun lloc han de petar. Els troncs sencers es poden clivellar en assecar-se.

La tecnologia de la serra
Un ganivet es va obrint pas a mesura que anem tallant, per exemple, una patata. La patata es deforma a mesura que el ganivet avança. En canvi, un bloc de fusta, no. Per què? La fusta és molt més rígida i es nega a apartar-se per deixar pas a la fulla del ganivet. No ens queda cap més remei que fer-hi un petit canal retirant, traient, material. ¿Però com? L’enformador té una fulla llisa, amb una cara plana. Això permet fer llesques molt primes, encenalls, que podem anar apartant. El ribot actua de manera semblant. Però amb aquestes eines no acabaríem mai. Hem d’inventar alguna eina més pràctica. I si posem en fila tot un seguit de ganivetes? Fem una mena de tren de ganivetes de ribot, d’aquesta manera, aniríem retirant cada petit encenall contínuament. Hem construït una serra. Perquè això és una serra: un seguit de petites ganivetes que van fent fines llesques de material per obrir-se pas en la fusta. Molt bé, però aquesta serra té un problema: a mesura que obrim via, les parets del tall freguen la fulla de la serra i la frenen i en dificulten el moviment. Seria bo que la fulla de la serra fos una mica més prima que les dents, però això de fer les dents més amples que la fulla és complicat, tret que tinguem una bona idea: orientar les dents una mica cap enfora. Ara el tall és una mica més ample que la fulla i les parets del tall ja no en frenen el moviment. D’aquesta disposició de les dents se’n diu entrescat. Ja tenim una bona serra, sobretot per tallar al llarg, en el sentit de la fibra. però per tallar a través de la fibra encara no és prou eficaç. Ara veurem quin és el problema. La fusta és tot un seguit de fibres llargues. Al llarg, es deixen separar amb certa facilitat, però si les tallem a través, aquestes fibres oposen una gran resistència: queden fixades pels extrems i s’han d’arrencar, costen de tallar i el tall no queda ben polit. Tallant de través, ens aniria bé tallar primer la fibra lateral i tot seguit treure’n un full i anar retirant la resta del material. Fent aquesta maniobra, no acabaríem mai, però tenim una altra bona idea: inclinar el front de la dent. Ara aquesta punta esmolada tallarà primer la fibra, la resta de la dent retirarà el material i la dent següent ho farà per l’altra banda. Si us hi fixeu, veureu que les dents d’una serra, a més d’entrescades, tenen el tall una mica inclinat cap a una banda. Això és molt més evident en una serra de disc.