Insectes que ens donen ales

Malgrat que els insectes generalment produeixen rebuig i els associem a bitxos molestos o perjudicials, en realitat són animals fonamentals per al planeta ja que pol·linitzen la majoria de flors (inclosos els nostres conreus), eliminen els fems i els cadàvers, són claus en moltes cadenes tròfiques i ens podrien servir fins i tot d’aliment.
Hi intervenen Jorge Mederos i Glòria Masó, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, David A. Martin de l’Institut de Biologia Evolutiva, UPF-CSIC, Jordi Díaz-Marcos, microscopista i divulgador científic, CCiT-UB, Jordi Bosch, ecòleg d’insectes, CREAF, Eduard Vives, entomòleg i Sílvia de Lamo de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Química, URV.

Biodiversitat dels insectes
Jorge Mederos és entomòleg i escalador. D’aquestes dues aficions neix el seguiment de la biodiversitat d’insectes al Parc Natural de Collserola. Des de fa 10 anys en Jorge compara els insectes capturats a nivell de terra, amb els obtinguts a les capçades dels arbres, a 12 metres d’alçada. Per revisar la trampa d’alçada cal enfilar-se a una passarel·la que ell mateix ha instal·lat, penjada damunt del bosc. La trampa és una mena d’embut que condueix els insectes fins a un pot amb alcohol. Els insectes capturats a les trampes es porten al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Allà se separen en funció dels grans grups, i es conserven en etanol o en sec, a l’espera d’estudis posteriors. A partir de diferents projectes de recerca i de donacions privades, el museu ha aplegat una col·lecció de prop de dos milions d’exemplars procedents bàsicament de la península Ibèrica. En la sala de la “balconada” hi ha gairebé un centenar d’armaris que contenen unes 3.500 caixes plenes d’insectes de tot tipus. La conservadora del museu Glòria Masó explica que hi ha molts grups d’insectes beneficiosos per a nosaltres, com l’abella de la mel, els borinots i centenars d’espècies d’abelles solitàries, molt eficients pol·linitzant. Altres pol·linitzadors típics són les papallones, amb la seva llarga trompa liben les flors amb molta delicadesa. Tot el contrari dels escarabats, que per la seva forma corporal acostumen a ser barroers damunt les flors. I són un grup tan divers que hi ha adaptacions per a tots els gustos. Com per exemple els escarabats copròfags, o menjadors d’excrements, i els escarabats necròfags o menjadors de cadàvers.

Metamorfosi dels insectes
David Martín és biòleg evolutiu, especialista en metamorfosi, un procés de transformació corporal basat en un delicat balanç entre construcció i destrucció cel·lular. Estudiant-la podrem entendre fenòmens aparentment tan dispars com l’adolescència en humans o alguns tipus de càncer. En David explica que els insectes més primitius, com el peixet de plata, són ametàbols, és a dir, no presenten metamorfosi. Insectes més evolucionats, com la panerola, tenen una metamorfosi incomplerta, són hemimetàbols, per tant, la larva i l’adult s’assemblen molt. Finalment els insectes més evolucionats tenen metamorfosi complerta, són holometàbols, i la larva és tant diferent de l’adult que han hagut “d’inventar” un estadi intermedi de desenvolupament anomenat pupa. El 80% dels insectes que hi ha al planeta tenen metamorfosi complerta, per tant, aquest sistema de desenvolupament ha tingut molt èxit evolutiu. Té l’avantatge que molt sovint separa els juvenils i els adults de la mateixa espècie en nínxols ecològics diferents, per tant evita l’autocompetència. Per exemple, les erugues mengen fulles i les papallones mengen nèctar. Però a més, la metamorfosi ha permès explorar un ampli ventall de formes corporals i colonitzar ecosistemes per terra, aigua i aire. I malgrat aquesta biodiversitat els insectes mantenen un patró comú.

Insectes al microscopi
Els insectes estan protegits per un exoesquelet similars a una armadura medieval. Però enlloc de ser d’acer està feta de quitina. Aquest sistema ha resultat evolutivament molt útil però té un parell d’inconvenients. Al ser una estructura rígida no els permet créixer de manera contínua com ho fem els vertebrats, sinó que han mudar periòdicament l’esquelet i a créixer mentre s’endureix el nou, és a dir, creixen de manera intermitent. A més, per moure’s han de tenir les extremitats dividides, segmentades, en unes peces petites anomenades artells. I de fet és el que els hi dona nom perquè en llatí “in-sectum”, o en grec “en-tomos” vol dir el mateix: tallat per l’interior. I com millor s’aprecia el cos dels insectes és observant-los al microscopi, especialment a l’electrònic de rastreig. Jordi Díaz-Marcos, microscopista del CCiT-UB, ensenya un poll humà a 400 augments i explica com té les potes adaptades a subjectar-se fortament als cabells. També mostra certes estructures nanomètriques d’una xinxa que li confereix superhidrofobicitat, és a dir, la propietat de repel·lir l’aigua, i per tant, no mullar-se. D’aquesta manera l’insecte pot conservar seques estructures vitals com les ales o els ulls, que estan mancats de parpelles. En Jordi i els seus col·legues també han fotografiat alguns escarabats com la cetònia. Observada a molts augments descobrim que té el cos recobert d’una mena de cel·les regulars. Quan aquestes nanoestructures s’il·luminen són capaces d’inhibir unes longituds d’ona i afavorir-ne d’altres. El resultat és la iridescència. El color d’aquests escarabats no prové, doncs, d’un pigment sinó d’una estructura física nanomètrica, i els confereix camuflatge entre de la vegetació.

Insectes pol·linitzadors
De fet, molts insectes passen la major part de la vida damunt de la vegetació, ja que se n’alimenten. El pol·linitzadors s’han especialitzat en menjar nèctar i pol·len, i de passada fecunden les flors. Sense pol·linitzadors els ecosistemes es col·lapsarien i els nostres conreus desapareixerien en poc temps. L’ecòleg d’insectes Jordi Bosch ha estudiat les interaccions entre els pol·linitzadors i les flors al Parc Natural del Garraf. Ha esmerçat hores i hores al camp observant i identificant les espècies, de vegades amb l’ajut d’alguna guia de camp perquè la diversitat és gairebé inabastable. La taxonomia de certs grups d’insectes es basa en diferències molt subtils i sovint cal capturar-los momentàniament per identificar-los bé. En Jordi i el seu equip han identificat 130 pol·linitzadors dels que destaquen l’abella de la mel, una formiga i tres escarabats. I 19 flors de les quals les més visitades són el romaní, la farigola i l’estepa blanca. Hi ha una infinitat de connexions que uneixen pol·linitzadors amb flors, senyal de la complexitat de la xarxa. Tot plegat en una hectàrea de brolla. Insectes i flors han coevolucionat plegats durant milions d’anys i depenen els uns dels altres. Però la majoria mantenen relacions generalistes, d’aquesta manera l’ecosistema és molt estable, ja que si alguna espècie desapareix és compensada per la resta.

Insectes copròfags
Eduard Vives és entomòleg per tradició familiar. El seu pare va aplegar la col·lecció privada d’escarabats més gran d’Espanya. L’Eduard l’ha continuat ampliant, i com a taxònom expert ha descobert i classificat centenars d’espècies noves d’escarabat. Amb el seu germà i el reporter Pere Renom visiten un prat amb vaques i n’analitzen les tifes. Les que estan recent depositades concentren a la superfície diverses espècies de mosques i escarabats que hi fan la posta o venen a caçar. Quan han transcorregut uns dies de la seva deposició la tifa de vaca es va assecant, es forma una crosta superficial endurida i ja no la visiten les mosques. Ara l’activitat està a l’interior. Els ous de mosca han eclosionat i les larves s’alimenten de la femta, els ous d’escarabat també han eclosionat i les larves cacen larves de mosca, però a més altres espècies d’escarabat, emparentats amb els escarabats piloters, enterren petites porcions de fem al sòl per fer-hi la posta. Quan han transcorregut setmanes o mesos, de la seva deposició, la tifa de vaca es desintegra fins a convertir-se en una massa de fibra vegetal molt esmicolada. Ja no hi queden insectes. Els microorganismes acabaran de descompondre-la, els nutrients s’incorporaran al sòl, i les plantes els aprofitaran de nou per créixer. Sense la feina dels insectes copròfags, els excrements s’acumularien ràpidament al planeta i la merda ens sortiria per les orelles.

Insectes com a font d’aliment
Els insectes tenen una infinitat de predadors. De fet, són claus en les xarxes tròfiques a tota mena d’ecosistemes del planeta. Hi ha peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers que s’alimenten d’insectes. I els humans també ho comencem a fer. A la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, el grup Food Innovation & Engineering estudien com incorporar a la dieta les larves de l’escarabat de la farina. La idea és trobar l’aliment que les faci més gustoses i en faciliti el creixement. Quan les larves són prou grosses se sacrifiquen, es molen i se n’obté una mena de farina. Els investigadors també han creat receptes amb aquest ingredient. Per mostrar-ho Sílvia de Lamo prepara un plat de pasta fresca suplementada amb farina d’insecte amb el reporter Pere Renom. La farina d’insecte en realitat no és farina, sinó insecte en pols, per tant, cal barrejar-lo amb farina de debò, farina de blat, que conté gluten i dona una massa de consistència plàstica. A més de pasta, els insectes en pols es poden utilitzar per exemple en gelats, guacamole, o llaminadures. De Lamo explica que a nivell nutricional la proteïna d’insecte és equivalent a la proteïna de vedella, l’avantatge és que és més sostenible, ja que es produeix de manera intensiva en un espai molt menor i no emet gasos d’efecte hivernacle, com ho fan les vaques a través de les seves flatulències. Al 2050 es calcula que la creixent població humana necessitarà un 50% més de proteïnes per alimentar-se. Una part d’aquestes proteïnes les obtindrem dels insectes. Menjarem menys vedella i més saltamartins. La nostra tradició gastronòmica haurà de fer un salt.