Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Gossos, amics bestials

publicat el 24.05.2016

Descobrim les extraordinàries capacitats olfactives dels gossos per detectar malalties com la diabetis o el càncer de pulmó, o la seva amatent conducta social que els converteix en ideals per a l’assistència de persones discapacitades.
Hi intervenen els ensinistradors de gossos Armand Flaujat, de Cal Manistró, Ramon Pampin, d’ACATH i Íngrid Ramon, d’Argusdogs. També el doctor de l’Hospital Clínic Laureano Molins i els usuaris de gossos d’assistència Rosi Avellaneda, Arnau Mas i Eduard Vila.

Gos d’atura
El gos és el primer animal que els humans vam domesticar. Amb mil·lennis de convivència i una activa selecció li hem capgirat la conducta: en lloc de caçar les ovelles ara s’ocupa de conduir-les. Armand Flaujat cria i ensinistra gossos de pasturatge des de fa més de vint anys, i ha obtingut diversos campionats i subcampionats de gossos d’atura. Explica que entre un gos i el seu amo s’ha d’establir una relació de jerarquia, l’amo ocupa el lloc que abans ocupava el mascle alfa de la canilla. Només des del respecte s’aconsegueix l’obediència. La sociabilitat és un tret innat tant dels humans com del gossos, però s’ha de treballar a través de l’educació. Els cadells es relacionen entre els germans i amb la mare. El maneig del criador també és fonamental per socialitzar-los. Al final, l’objectiu és aconseguir que el gos esdevingui pràcticament un membre més de la família, i aleshores se li pot demanar que hi col·labori com qualsevol altre.

Gens lligats
Existeixen 343 races reconegudes de gossos. Totes amb característiques ben diferents tot i ser de la mateixa espècie. Se sap, per exemple, que els gossos petitons viuen, en general, més anys que els corpulents. I això és perquè aquests trets genètics estan relacionats. La informació genètica està escrita a l’ADN. Aquest ADN és dins les cèl·lules organitzat en cromosomes, que sempre van en parells, de dos en dos. Els gossos tenen 39 parells de cromosomes, nosaltres, 23. Això depèn de cada espècie. Organitzats en els cromosomes, hi trobem els gens i cada gen conté les instruccions que donaran lloc a l’expressió d’un caràcter genètic, com podria ser el color del pèl o la llargària de les potes. De cadascun dels parells de cromosomes, un ve de la mare i l’altre del pare. I tots dos contenen informació per als mateixos trets, així hi ha dos gens per a cada caràcter. Posem, per exemple, la mida: pot ser que en un cromosoma el gen digui que el gos ha de ser gros i que a l’altra cromosoma el gen digui que ha de ser petit. Generalment, encara que el gos hagi heretat els dos gens, només se n’expressarà un, aquell que domini. Els criadors de gossos fan servir aquest coneixement per criar gossos amb característiques determinades. Però no és gens senzill. I és que hi caràcters que van lligats. Com que en un mateix cromosoma hi ha molts gens, un gos sempre heretarà els gens en “grup”. Quan es formen les cèl·lules sexuals (espermatozous, en el cas dels mascles i òvuls en les femelles), que tenen la meitat de la informació genètica, els cromosomes es reparteixen aleatòriament (vinguin de la mare o del pare). D’aquesta manera, l’individu que es formarà amb la fecundació d’aquestes cèl·lules sexuals tindrà un cromosoma que li vindrà de la mare i un altre que li vindrà del pare. Per això sempre que s’hereta el gen de la mida gran, s’hereta el gen de l’esperança de vida curta. Són gens lligats, informació que hi ha al mateix cromosoma i que sempre es transmet alhora.

Gos d’avís
Rosi Avellaneda pot viure una mica més tranquil·la d’ençà que té la Nala, un gos ensinistrat per a l’avís. El seu fill Marc té un tipus d’epilèpsia que li provoca discapacitat psíquica i freqüents crisis amb desmais. La Nala ajuda durant les crisi portant algun objecte, com, per exemple, mocadors de paper. També estimula el nen fins que es recupera. La Nala és un gos d’aigües andalús. Aquesta raça té una mida mitjana, compatible per treballar tant amb nens com amb adults, el pèl llanut i rinxolat no li cau, per tant, no genera al·lèrgies, i el seu caràcter és adient per ajudar les persones, per això la va triar l’ensinistrador Ramon Pampin. Per aconseguir conductes més sofisticades cal progressar per passos. Per exemple, per ensinistrar un gos perquè ens porti una farmaciola, d’entrada és convenient plantejar l’exercici com un joc. La farmaciola és una joguina que es pot mossegar i estirar. Quan el gos s’ha fixat en l’objecte, ja se li pot llençar. El seu instint l’empenyerà a retornar-nos-el, com originalment feia amb les peces de caça. Cada pas aconseguit amb èxit s’ha de premiar amb una miniració de menjar i amb un to afectuós. Tot seguit cal que ens porti l’objecte, sense que hagi estat llençat prèviament, obeint un senyal. I, finalment, cal consolidar aquesta mateixa conducta fora del context de joc, en qualsevol moment inesperat del dia. Per un procediment progressiu similar es pot aconseguir que el gos bordi quan el seu amo perd el coneixement o té una crisi. Aquesta és la principal funció dels gossos d’avís.

Gos de detecció
La cara humana es caracteritza sobretot pel nas, un apèndix cartilaginós que ens serveix per escalfar l’aire inhalat, conduir-lo fins a l’olfacte i potser també com un tret sexual secundari. Tenim un nas desproporcionat en relació a la nostra pobra capacitat olfactiva, com ho demostra el fet que el ximpanzé té un olfacte equivalent, però el seu nas es redueix a dos orificis enmig de la cara. En canvi, la cara estàndard d’un gos és un llarg musell amb un gran nas. I en aquest cas si que es correspon a una sorprenent capacitat olfactiva. Si nosaltres percebem el món a través dels ulls, els gossos ho fan a través del nas. Per això a l’hora d’exercitar-los no n’hi ha prou de córrer, cal també plantejant-los reptes olfactius, molt més exigents mentalment, com explica l’ensinistradora Íngrid Ramon. I com a amics entusiastes posen el seu superolfacte al nostre servei i ens ajuden. L’Arnau Mas és un nen de 8 anys amb diabetis, la seva gossa Uma està sent ensinistrada per ajudar-lo a portar millor la malaltia. De moment, ja ha après a acostar-li la bosseta amb el glucòmetre, l’aparell que mesura el sucre de la sang. Però amb ensinistrament l’Uma serà fins i tot capaç de detectar i anticipar les hipoglucèmies i podrà avisar l’Arnau i sa mare. L’Íngrid mostra com s’ensinistra aquesta conducta. La diabetis és una malaltia crònica, el càncer, en canvi, sovint és mortal, i el de pulmó és el més mortal de tots. A Espanya se’n diagnostiquen uns 20.000 casos cada any i la supervivència global dels pacients al cap de 5 anys és d’entre un 10 i 15%. Actualment, la principal eina de diagnosi és l’escàner, però requereix procediments complementaris invasius com la biòpsia o l’operació. L’Íngrid col·labora amb l’Hospital Clínic en un projecte pioner a tot l’estat: ensinistra el seu gos Blat perquè detecti el càncer de pulmó a partir de mostres d’alè. L’exercici consisteix a fer-li olorar 5 tubs dels quals quatre contenen l’alè de persones sanes i un conté l’alè d’un malalt de càncer. El gos rep un premi si l’encerta. Amb l’olfacte en Blat detecta els més de 3.000 compostos orgànics volàtils que alliberem en exhalar, i en discrimina els pocs que s’associen a un càncer.

Un instrument de precisió
El nas del gos és més sensible que el nostre perquè és anatòmicament diferent, començant per la trufa, la punta del nas. D’entrada, les aletes del nas no són com les nostres, tenen forma de coma. I això té relació amb el funcionament de la seva cavitat nasal, que és enorme. El sistema és tan sofisticat que els permet tenir un doble corrent de circulació d’aire. En la respiració normal el gos sempre olora, com nosaltres, però quan vol ensumar amb atenció envia un flux d’aire cap aquí al fons, cap aquesta cavitat que és un cul de sac on es formen uns remolins intensos que fan que l’aire entri en contacte molt íntim amb els receptors olfactius. L’aire pot entrar per la boca i anar cap als pulmons, o bé pel nas. La cavitat nasal ve delimitada pel paladar, i el seu interior és ple de plecs que fan d’aleró. Aquests alerons són els que permeten crear dues vies de circulació de l’aire. L’aire que segueix la via inferior anirà, principalment, cap als pulmons. El gos també l’olora, aquest aire, perquè també toca la mucosa olfactiva, però la cosa canvia quan el gos decideix seguir un rastre. Quan vol ensumar intensament orienta les aletes del nas per forçar encara més el pas de l’aire per la part superior. A més, accelera la freqüència de respiració, i això crea unes turbulències que faran que l’aire estigui més temps en el cul de sac fregant l’epiteli olfactiu. Depenent de la raça de gos, l’epiteli olfactiu pot tenir fins a 300 milions de cèl·lules olfactives, 60 vegades més que els humans, que en tenim 5 milions. Això explica la seva sensibilitat i també la mida. Per processar tota aquesta informació, el gos dedica una tercera part del cervell a l’olfacte. Si ho comparem amb els humans, la relació de cervell dedicada seria la mateixa que hi ha entre una avellana, nosaltres, i una mandarina, ells. Però una part tan sensible pot quedar saturada de seguida. Per això, el gos disposa d’un sistema d’autoneteja que contínuament va rentant el seu nas, i per això un gos sa té sempre el nas humit.

Gos pigall
Hi ha més de 300 races diferents de gossos, i cadascuna té les seves aptituds i seguidors incondicionals. Els Labradors han adquirit renom mundial especialment com a gossos pigall, acompanyants de persones cegues. L’Eduard Vila és invident i fa 6 anys que va pràcticament a tot arreu acompanyat pel seu fidel gos, l’Urian. Només de sortir al carrer l’Eduard li diu on vol anar i el gos el condueix. L’Eduard no és cec de naixement, s’hi va quedar fa 10 anys a causa d’un despreniment de retina. L’ONCE el va ensenyar a moure’s amb bastó, a llegir i escriure Braille, i, finalment, li va proporcionar l’Urian. Com tots els gossos pigall d’aquest país, ha rebut un ensinistrament de quatre anys. Els dos primers, quan era cadell, en una família, i els altres dos en un centre d’ensinistrament que hi ha prop de Madrid. Com diu l’Eduard, el seu gos ha estudiat més que algunes persones. Allà on es posen a prova totes les habilitats d’un gos pigall és a l’hora de moure’s per la ciutat. Des de la seva perspectiva els obstacles es veuen molt diferents, però no impedeixen que gos i amo facin vida normal i fins i tot utilitzin els transports públics.
Fa mil·lennis vam començar el nostre viatge acompanyats dels gossos i segurament aquest viatge el farem plegats fins al final.

Quèquicom... Llegir més publicacions.