El vaivé de les platges
El gener del 2017 la costa catalana va patir un temporal de Llevant excepcional, amb ones de fins a 7 metres d’alçada, que es van endur platges senceres, i van malmetre passejos, edificis i estructures com el pont del petroli de Badalona. El programa analitza la dinàmica costanera i esbrina fins a quin punt aquesta força destructiva és o no una amenaça pel litoral.
Hi intervenen Vicenç Gràcia, Joaquim Sospedra, Xavier Gironella, Andrea Marzeddu i Agustín Sánchez-Arcilla del Laboratori Enginyeria Marítima (LIM), Escola de Camins (UPC). Assessorament d’Anna Mujal-Colilles (LIM, UPC).
Un temporal històric
Cada hivern, en algun moment, el mar Mediterrani ens mostra la seva cara més ferotge. Però només molt de tant en tant ofereix un espectacle digne de ser recordat. Amb ones de fins a 7 metres d’alçada, el temporal del gener del 2017 és un d’aquests casos excepcionals. Més enllà del perill evident per a la navegació, cal preguntar-se fins a quin punt aquesta força destructiva és, o no, una amenaça per al litoral. Per això, el reporter Pere Renom s’acosta a una platja durant el temporal, acompanyat de Vicenç Gràcia, del Laboratori d’Enginyeria Marítima (UPC).
Quan passa el temporal, deixa efectes devastadors en molts punts del litoral. Grans esvorancs, passejos i edificis destruïts, arbres desarrelats i sorra amuntegada terra endins. L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va sobrevolar i fotografiar, en una sol dia, tota la costa catalana. Amb les imatges va generar una aplicació que permet comparar el litoral d’abans i de després del temporal.
El pont del petroli de Badalona
El pont del petroli de Badalona és un pantalà originalment construït per a la descàrrega de petrolers, d’aquí, el nom. Actualment ha estat reconvertit en un passeig panoràmic per als badalonins, però també és una infraestructura única per estudiar la dinàmica costanera. Per això, el Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC hi té una estació meteorològica i diversos sensors oceanogràfics. El reporter Pere Renom el visita amb Joaquim Sospedra, l’enginyer que en porta el manteniment, per avaluar els danys del temporal. També és una estructura ideal des d’on es pot obtenir un perfil de gairebé 250 metres del fons marí. La tècnica que s’hi fa servir és la sonda clàssica de tota la vida: un plom lligat a l’extrem d’un cap. A cada una de les 13 pilones es deixa caure el plom i, quan toca fons, es mesura la longitud del cap fins a la superfície de l’aigua. Si es compara el perfil batimètric de gener del 2016 amb l’obtingut just després del temporal, el febrer del 2017, es constata que el temporal ha soscavat prop d’un metre de fondària en la franja dels primers 130 metres, i aquesta sorra l’ha desplaçada més endins.
El Laboratori d’Enginyeria Marítima
El Laboratori d’Enginyeria Marítima disposa d’un canal d’experimentació de 100 metres de longitud en el qual es poden generar ones de fins a 90 cm d’alçada, modificar-ne el període o alternar-ne la regularitat. També té un segon canal, de 18 metres de longitud, en el qual es generen ones de gairebé 30 cm d’alçada. En aquest canal, hi reprodueixen el comportament del pont del petroli de Badalona el dia del temporal, a escala 1/60, que vol dir que tota la geometria és 60 vegades més petita que en la realitat. Però, tal com explica l’enginyer Xavier Gironella, algunes propietats del medi no s’hi poden escalar: la tensió superficial o la velocitat de les ones. Per reproduir l’efecte real de les ones al laboratori, cal alentir les imatges 8 vegades. Amb assajos com aquests es pot millorar el disseny de les infraestructures costaneres i entendre més bé com trenquen les ones. A banda d’assajos en diferents instal·lacions, el Laboratori també desenvolupa models computacionals per a l’enginyeria oceanogràfica, costanera i portuària.
La barra del Trabucador al Delta de l’Ebre
Els espigons, passejos, edificacions, carreteres o vies de tren són obstacles per a la dinàmica costanera. Per entendre bé aquesta dinàmica sense interferències, cal anar a una de les poques platges veritablement verges que queden a Catalunya: la barra del Trabucador, al Delta de l’Ebre. Aquí, enginyers com Agustín Sánchez-Arcilla, director del Laboratori d’Enginyeria Marítima, tenen l’oportunitat d’estudiar l’aportació de sediment que fa el riu i com es transporta al llarg del litoral, per efecte combinat de les ones, els corrents i el vent.
Vistes des de l’aire, les ones són com línies que es desplacen per la superfície del mar. En general, es mouen en la direcció del vent dominant, però a mesura que s’aproximen a la costa, la part de l’ona que primer toca el fons es frena, mentre que la part més allunyada manté la velocitat. El resultat és un canvi progressiu de direcció de l’ona, fins a situar-se gairebé paral·lela a la costa. Aquest fenomen s’anomena refracció.
Tanmateix, l’ona manté un cert grau de biaix. Quan trenca a la platja, el seu eix de desplaçament es pot descompondre en una paral·lela i una perpendicular a la línia de costa. La paral·lela és la responsable del transport longitudinal de sorra i la perpendicular és la responsable de l’acumulació de sorra a la platja. Amb l’ajut del vent i dels temporals, la sorra s’empeny cap al rere platja i forma les dunes, o s’arrossega de nou mar endins i forma barres submergides paral·leles a la costa. El resultat final és, per tant, que la sorra es transporta al llarg del litoral i s’hi diposita i se’n retira contínuament. Les platges van i venen i el material que les forma mai no és el mateix. En els darrers 50 anys, la Punta de la Banya s’ha allargat cap al sud i la barra del Trabucador s’ha desplaçat cap a l’oest. Amb la disminució dels sediments aportats per l’Ebre i amb la pujada del nivell del mar, el futur del Delta s’enfonsa.
El surf
Res no és per sempre, especialment arran de mar. I això ho saben molt bé els surfistes. Després de cada temporal, s’afanyen a localitzar les barres de sorra submergides, acabades de formar, que generin les millors onades. Andrea Marzeddu és el surfista ideal: combina els esports nàutics amb la seva formació en enginyeria. Per tant, no només domina la tècnica de surfejar per les ones, sinó que sap també com es formen i on buscar-les. El surf és una activitat més dura del que sembla. Per arribar a la zona de trencament, cal travessar, primer, els rompents nedant, a contracorrent, i submergint-se, si cal, per no ser arrossegat. Malgrat les estones d’espera i els intens fallits, tal com diu la dita surfista: “one wave make a session”, és a dir, n’hi ha prou de surfejar una sola ona, perquè la jornada valgui la pena.