Laia, una branca en l’evolució humana
L’evolució fins a Homo sapiens és un trencaclosques de moltes peces que s’embranca en el passat i del qual encara ens queda molt per descobrir. El 2011, a l’abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola, es va trobar una peça d’aquest puzle: les restes fòssils d’un primat parent llunyà nostre. Un exemplar que els seus descobridors van anomenar Pliobates cataloniae, afectuosament Laia. Gràcies a la col·laboració de l’Obra Social “La Caixa” i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, assistim a la reconstrucció de la seva figura en tres dimensions amb tota mena de detalls a partir d’unes poques restes òssies.
Hi intervenen David M. Alba de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i descobridor de la Laia, Salvador Moyà director de l’ICP, Jordi Agustí de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-ICREA) i Ramon López de Quagga – Wildlife art, escultor de models de fauna i responsable de la reconstrucció.
La Laia va viure al Miocè
La Laia no va coincidir ni amb els dinosaures ni amb l’home de les cavernes. Mentre que els dinosaures es van extingir ara farà 66 milions d’anys, els Pliobates com la Laia es van originar molt després: van viure al miocè, fa 12 milions d’anys. El miocè és una època que va començar fa uns 23 milions d’anys i que va acabar fa 5,3 milions d’anys. En aquell període, el Vallès-Penedès era una selva on hi havia dinoteris, uns parents llunyans dels elefants, ja extints. Per situar-nos, els Pliobates com la Laia ja s’havien extingit quan van aparèixer els australopitecs, que es van originar fa 4 milions d’anys. La famosa Lucy és un fòssil d’australopitec de fa 3,2 milions d’anys, per exemple.
I encara hem de fer un bon salt en el temps per arribar a l’Homo antecessor que s’ha identificat a Atapuerca. Les seves restes tenen, de fet, “només” 900 mil anys! I encara molt més a prop tenim les pintures d’Altamira, que tenen tan sols 15 mil anys… com qui diu, ara mateix.
En el moment en què va viure la Laia, el mapa de la Mediterrània era una mica diferent de com el coneixem actualment. Tot el que ara seria la conca del Danubi era un gran mar interior poc profund. Els Balcans i la península itàlica encara s’havien de formar. Tot el sud de la península Ibèrica encara estava en plena transformació i l’estret de Gibraltar era força més ample.
A nivell local, el Vallès Penedès era molt més profund i les muntanyes del voltant eren molt més altes que ara. Va ser justament l’erosió d’aquestes muntanyes el que va anar reblint la conca i sota els sediments van quedar enterrades les restes de la Laia, esperant que algú les trobés 12 milions d’anys més tard.
L’arbre evolutiu
Analitzant l’arbre evolutiu dels primats, cal distingir entre els micos, que sí que tenen cua i els hominoïdeus, que no en tenen. La Laia era un Pliobates, una espècie d’hominoïdeu ja extinta. Però com de propera està la Laia en el nostre arbre evolutiu?
L’evolució no és una cadena en la qual totes les espècies van sempre una darrere l’altra. És més aviat un arbre en què espècies divergents poden ser coetànies. Algunes d’aquestes s’han quedat pel camí, d’altres en canvi, com nosaltres o els ximpanzés, hem arribat fins avui. Els ximpanzés es troben més pròxims a nosaltres que els goril·les, però ni nosaltres venim d’ells ni ells de nosaltres. De la branca dels ximpanzés, ens en vam separar fa 7 milions d’anys i de la dels goril·les, en fa 9. Som llinatges diferents i, de fet, teníem altres parents genèticament més pròxims com l’Ardipithecus i els Australopitecus que ja es van extingir. Tots els membres d’aquest grup venim d’un ancestre comú que encara no se sap en quina bifurcació s’ubicaria, el que és segur és que la peça que falta no era ni un ximpanzé ni un ésser humà.
L’orangutan, tot i el seu aspecte i la seva llegenda “d’home de la selva” encara és més diferent. Fa 14 milions d’anys que els nostres llinatges es van separar.
Els altres fòssils trobats a Catalunya són encara més llunyans. En Jordi, en Pau i en Lluc ens queden molt lluny, però tot i així ens són més propers que no els siamangs i els gibons, que viuen al sud-est asiàtic i poden caminar sobre dues potes.
També dins d’aquest grup d’homínids fòssils hi ha Ankarapithecus, de la Mediterrània Oriental. Certa hipòtesi defensa que alguns integrants d’aquest grup podrien haver migrat cap a Àfrica en la crisi climàtica del Miocè, i serien els antecessors de tots els homínids actuals: siamangs, gibons, orangutans, goril·les, ximpanzés, i humans.
Finalment trobem la Laia, de qui ens vam separar fa 18 milions d’anys i amb qui poques coses compartim. Poc si ho comparem amb el ximpanzé, però molt si ho comparem amb un cavall o un elefant. Tot i la distància temporal, la Laia és també un hominoïdeu, com també ho era el Proconsul africanus, una espècie que hauria creuat la frontera entre els hominoïdeus i els micos i que, per tant, no tenia cua com cap de nosaltres.
En definitiva, l’evolució fins a Homo sapiens és un trencaclosques de moltes peces que s’embranca en el passat i del qual encara ens queda molt per descobrir.
