El vol parabòlic
La gravetat és una magnitud física omnipresent a la superfície de la Terra. No hi ha cap material ni dispositiu capaç d’eliminar-la. L’única manera de no sentir gravetat és en caiguda lliure. Alguns avions efectuen una maniobra que consisteix a descriure una paràbola com la que faria una fletxa disparada per un arquer. Durant uns 22 segons els passatgers es converteixen en astronautes ja que experimenten la mateixa ingravidesa que si fossin a l’espai. L’Agència Espacial Europea (ESA) organitza una campanya científica anual de vols parabòlics per assajar tecnologia espacial i estudiar la resposta del cos humà a la ingravidesa. El reporter Pere Renom hi ha participat i relata l’experiència.
Hi intervenen Jean-Francois Clervoy ESA astronaut & Novespace chairman, Neil Melville ESA Parabolic Flight & Drop Tower coordinator, Stéphane Besnard metge al CHU de Caen, Daniele Mangini Universitat de Bérgamo, Thodoris D. Karapantsios Universitat Aristòtil de Tessalònica, Paolo Di Marco Universitat de Pisa i Bertrand Rameau pilot Novespace.
Una magnitud omnipresent
Al llarg del temps hem après a aïllar-nos de diverses magnituds físiques. Podem aïllar-nos fàcilment de la llum. També podem aïllar-nos del so. Ens podem aïllar de la temperatura ja sigui baixa o alta. Aïllar-nos nosaltres o els nostres experiments o aparells. Amb una làmina metàl·lica podem evitar les radiacions electromagnètiques i els camps elèctrics i, si fos de plom, fins i tot la radioactivitat. Però hi ha una magnitud física que és molt difícil d’evitar, per no dir impossible. Ho travessa tot! La gravetat. No hi ha cap material ni dispositiu capaç d’aïllar-nos de la gravetat. No es pot suprimir, però es pot compensar.
Astronautes per un dia
L’Agència Espacial Europea (ESA) convida l’equip del Quèquicom a participar en una campanya científica de vols parabòlics per posar a prova la tecnologia espacial. En l’edició del 2017 hi concorren 12 experiments dissenyats per centres de recerca i universitats d’arreu d’Europa. L’avió és un Airbus A310 igual que els que utilitzen les companyies aèries comercials. A la part posterior hi ha una quarantena de butaques per encabir els científics durant les maniobres d’enlairament i aterratge. Com en tots els vols, donen les instruccions de seguretat pertinents. Això si, amb algunes particularitats escatològiques: en cas de vòmit cal tancar hermèticament la bossa o podrien tenir sorpreses durant la ingravidesa. I el pipí s’ha de fer en ampolles d’aigua o en uns envasos especials per a les dones, ja que no hi ha lavabos. Novespace, propietària de l’avió, és una filial de l’Agència Espacial Francesa (CNES). Des del 1997 ha fet 129 campanyes i més de 15.000 paràboles. Quan s’assoleix l’altitud de creuer els científics abandonen els seients i se situen a la zona dels experiments, una àrea diàfana de 100 m2 al centre de l’avió a l’espera de les paràboles.
La maniobra de l’avió s’inicia amb un fort ascens. En aquest moment a l’interior es genera 1,8 g, és a dir, una gravetat 1,8 vegades superior a la normal. L’avió s’inclina 30º, després 40º i aleshores els pilots abaixen el motor al ralentí, per la qual cosa l’avió es converteix en un projectil i descriu una paràbola a l’aire com la que faria una fletxa disparada per un arquer. És en aquest moment quan es genera la ingravidesa. Durant 22 segons els passatgers floten com si estiguessin a l’espai. Seguidament, els pilots tornen a donar potència al motor i comencen a redreçar-lo, per la qual cosa a l’interior s’experimenta de nou 1,8 g fins que l’avió recupera l’horitzontalitat. La maniobra completa dura prop de dos minuts. Durant el vol es fan 31 paràboles, amb un total d’11 minuts d’ingravidesa.
Un vals d’hipergravetat i ingravidesa
Tant l’entrada com la sortida de la paràbola generen condicions d’hipergravetat, és a dir, acceleracions superiors als 9,8 m/s2. Segons el reporter Pere Renom en hipergravetat la pesantor del cos és absolutament extraordinària, costa aixecar els peus per caminar, costa alçar el braç i gairebé costa parpellejar, és com si el cos estigués imantat contra el terra. La hipergravetat no és una experiència exclusiva dels vols parabòlics. Cada dia vivim situacions quotidianes d’hipergravetat. Un esternut produeix una acceleració de 2,9 g, un copet a l’esquena de 4,1 g i baixar un esgraó de 8,1 g. Es tracta, però, de situacions molt breus, de poques fraccions de segon. Un astronauta, en canvi, està sotmès a 3 g durant els minuts que dura el llançament. Un pilot de F1 suporta entre 3 i 6 g tant en les corbes com en les frenades brusques, unes acceleracions similars a les dels parcs d’atraccions més extrems.
Per contra, en ingravidesa la inèrcia és gairebé perfecta. Amb un lleugeríssim impuls es podria travessar flotant l’avió sencer. A terra, tot i la gravetat, també trobem algunes situacions en què la inèrcia és important. Amb molt poc impuls una patinadora pot descriure llargues trajectòries i realitzar elegants acrobàcies. I sota l’aigua, certs animals com les tortugues marines, neden sense esforç aparent, i avancen diversos metres a cada aleteig.
El vol parabòlic és, doncs, una colossal muntanya russa en la qual s’alternen la hipergravetat i la ingravidesa. Un vals entre la pesantor i la lleugeresa, la resistència i la inèrcia. Dues situacions oposades que permeten posar a prova la ciència, la tecnologia i el cos humà. L’odissea per conquerir l’espai continua.
