Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

Caçar amb caçadors

publicat el 28 04 2015

Anem a caçar amb arc i fletxes per experimentar la dificultat de les tècniques de caça originals, i descobrirem la darrera innovació tecnològica amb l’arc de politges. També aprofitarem l’habilitat predadora innata de gossos, fures i falcons per caçar becades, conills i perdius. I entendrem per què la llargària del canó augmenta la precisió en les armes de foc.
Hi intervenen els caçadors Joan Cano, Gonçal Pujol i Josep Massip, i el falconer Alfons Arisó.

La caça amb arc
La caça és una activitat que els humans practiquem des de l’origen mateix de la nostra espècie. L’enginy ens ha portat a suplir les mancances físiques amb tecnologia. No tenim ni la musculatura, ni els ullals dels felins, però vam inventar l’arc i la fletxa, que d’alguna manera ens han permès saltar i ferir. Joan Cano fa 30 anys que practica el tir amb arc, tant en la caça, com en l’àmbit esportiu. Ha guanyat un munt de vegades el campionat de Catalunya i dues vegades el campionat d’Espanya, en circuits de bosc. En aquesta modalitat es dispara a dianes volumètriques de diversos animals. Explica com cal apuntar amb els dos ulls, i quina ha estat l’evolució dels diferents tipus d’arcs.

L’arc de politges
Per què no llancem les fletxes amb la mà? Doncs perquè l’arc incrementa molt la potència del llançament. L’arc emmagatzema l’energia que li donem lentament, quan tensem la corda, i l’allibera en una fracció de segon, molt ràpidament, amb molta potència. La potència és l’energia per unitat de temps i, sabent que l’energia sempre es manté constant, quan disminueix el temps (trigues molt a tensar la corda però, en canvi, en fraccions de segon la corda es destensa per disparar), augmenta molt la potència i la fletxa surt disparada a molta velocitat. Aquest és el gran mèrit de l’arc. Una evolució de l’arc simple és l’arc de politges, que es va inventar el 1969. És un arc que s’aprofita d’un sistema de rodes i lleves per aconseguir llançar fletxes fins a 350 km per hora. A més, l’entrega de l’energia a la fletxa és progressiva, de tal manera que el vol és més regular i, en conseqüència, s’aconsegueix més precisió que amb l’arc simple. I també fa una altra aportació sorprenent: un cop tensat l’arc, la força que exerceix sobre la nostra mà minva i fa més fàcil apuntar. El funcionament és semblant al de la palanca: el recorregut es tradueix en força. Hi ha dues politges de radis diferents i el recorregut que fem quan fem passar la corda per la politja de radi gran amb una força determinada es tradueix amb menys recorregut però més força a la politja de radi petit. El sistema de politges fa “d’amplificador” de força. Però Holles Wilbur Allen, l’ inventor d’aquest arc, va arribar més lluny. Sabent que la proporció entre forces depèn de la proporció entre radis, va fer que la proporció entre radis fos variable, utilitzant lebes, rodes no circulars, de manera que la força pot dosificar-se segons l’interès de la persona que dispara. L’acceleració és millor i també és millor el vol de la fletxa perquè no vibra.

La caça amb gossos
Tot i disposar d’arc i fletxes, la caça ha continuat sent una activitat difícil. Per aquest motiu fa mil·lennis que els humans cacem en grup. I a més, comptem amb la col·laboració d’un altre predador, també gregari, que hem domesticat justament perquè ens complementa a l’hora de caçar: el gos. Els gossos tenen un olfacte entre 10.000 i 100.000 vegades més fi que el nostre. I poden localitzar preses amagades en el bosc més frondós. A més, la seva potència física els permet córrer incansablement, perseguir i fatigar les preses, o rastrejar muntanyes senceres. Avui, malgrat l’evolució en la indumentària i en el tipus d’armament, la caça ha variat ben poc: humans i gossos corrent rere les preses.
Gonçal Pujol és caçador i ensinistrador de gossos de caça. Ha caçat tot tipus de peces i també ha practicat el tir esportiu, però la seva especialitat és la becada, fins al punt que n’ha guanyat un campionat d’Espanya. La becada, un ocell de bosc molt diferent de les perdius o els faisans, ja que pertany al grup dels limícoles, típics d’aiguamoll. Se la considera una peça de carn exquisida, pròpia de prínceps i marquesos. La seva principal protecció és el camuflatge. Ajaguda a terra és pràcticament invisible enmig de la fullaraca. L’única manera de localitzar-la és per l’olor, per això necessitem els gossos. Però la vegetació és tan densa que no els podem seguir amb la vista i ens hem d’ajudar de la tecnologia.

La caça amb fures
La fura s’utilitza sobretot per caçar conills amagats dins els seus caus. Els foragita per posar-los a l’abast dels caçadors. Els conills acostumen a excavar caus o llorigueres amb diverses entrades, units per un complex sistema de galeries subterrànies. Cal localitzar tots els forats i parar-hi les xarxes, anomenades “senderes”. Aleshores s’introdueix la fura per un dels forats i s’espera.
Francesc Mor i Josep Massip, en Paco i en Pepet, cacen amb fura des d’abans d’aprendre a llegir i escriure. Coneixen tan bé el territori, amb tots els seus caus, com es coneixen l’un a l’altre.
Les fures estan emparentades amb les musteles i pertanyen a una família de carnívors molt actius anomenada precisament “mustèlids”, que també inclou la fagina, el visó, o la llúdriga, molt valorats des de l’antiguitat per la qualitat del seu pèl. Les fures empaiten els conills en l’espai reduït de les llorigueres, però a camp obert no tenen cap possibilitat d’atrapar-los, els conills són massa ràpids. Quan el que necessitem és velocitat d’atac hem de cooperar amb un altre predador que literalment cau del cel: el falcó.

La caça amb falcons
La falconeria és una pràctica de caça mil·lenària, que gairebé es va abandonar amb l’arribada de les armes de foc. Però encara hi ha qui s’hi dedica, com Alfons Arisó. Hi ha diferents tècniques de falconeria, un és l’anomenada falconeria de vol alt, en què el falcó caça precipitant-se al buit des de centenars de metres d’altura. Es practica preferentment en paisatges oberts, perquè no hi ha obstacles que entorpeixin el vol.
Amb el falcó al cel, la perdiu evita aixecar el vol i tendeix a fugir corrents. El falconer l’empaita per terra precisament perquè voli. Quan s’aixeca, el falcó es precipita en un picat a més de 200 km/h. Sovint el falcó mata la perdiu a l’aire, en l’impacte mateix del picat. Però de vegades la perdiu queda mal ferida i el falcó la remata a terra i li trenca el coll amb les urpes o amb el bec.
En la lluita per la supervivència, predadors i preses han coevolucionat. Uns s’han armat per caçar i els altres per fugir. La caça cooperativa decanta la balança. Caçar amb caçadors és de guanyadors.

Presa o depredador? Pels ulls els coneixereu
Calcular distàncies és fonamental per caçar i, per poder-ho fer bé, es necessita tenir els ulls en posició frontal. És el cas del mussol, per exemple, que és un ocell caçador: necessita determinar molt bé la posició exacta de la seva presa per poder-la atrapar i, per això, necessita mirar-la amb tots dos ulls. Els té en posició frontal i així aconsegueix una gran àrea de visió estereoscòpica davant seu. A canvi, sacrifica molta visió lateral, però li és igual perquè ningú l’empaita!
Si t’empaiten és millor portar retrovisors incorporats, com la majoria dels herbívors, siguin mamífers o ocells. Tenen els ulls al costat per reduir al màxim l’angle cec i tenir un camp de visió més ample. No calculen tan bé les distàncies, però detecten aviat els perills.
Els humans tenim vista de caçador, però som molt limitats en l’olfacte i poc fins de nas i d’oïda. Necessitem l’ajuda d’altres animals, com el gos o el falcó, per atrapar les nostres preses, però gràcies a aquests socis ens convertim en caçadors implacables.

La llargària del canó en les armes de foc
Per què els caçadors no cacen amb pistola? Per què carreguen fusells i escopetes? Doncs perquè la precisió d’una arma curta és molt menor que la d’una arma llarga. Això és molt clar en les escopetes amb càrregues de perdigons. Un perdigó que fos en el racó superior dret d’un canó, podria –hipotèticament- sortir per la vora inferior esquerra del canó. Com més curt sigui el canó més gran és l’angle possible de desviament respecte a l’eix del canó. Si el canó és llarg, la possible dispersió és molt petita. El canó llarg condueix la bala i li marca una direcció clara. En canvi, si el canó és curt, la bala té més marge de direcció.
Si féssim sortir algú corrent d’una casa i només hi hagués una porta, la persona podria anar-se’n cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap a davant seu, en diagonal… En canvi, si després de la porta hi hagués un passadís llarg, la mateixa embranzida que acumulés mentre recorregués el passadís faria que, en sortir, continués en la mateixa direcció que portava. És per això que els caçadors porten escopetes i no pas pistoles.