Cat | Esp | Eng
Pere Renom

“No et vàrem donar un lloc fix, ni faç pròpia, ni un ofici peculiar, Oh Adam!, perquè el lloc, la imatge i les ocupacions que desitgis per tu, aquests els tinguis i posseeixis per la teva pròpia decisió i elecció […] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix com a modelador i escultor propi, al teu gust i honra et forgis la forma que prefereixis per tu.”

Giovanni Pico della Mirandola - De la Dignitat de l'home

El Hierro: del foc a la vida

publicat el 23 05 2012

Viatjarem fins al Hierro per entendre com s’ha produit l’episodi volcànic del 2011. També visitarem cadascun dels ecosistemes de l’illa i explicarem com aquests ambients tan diferents s’han anat constituint lentament a partir de l’arribada atzarosa de plantes i animals provinents del continent que posteriorment han evolucionat i han donat lloc a noves espècies. Algunes d’aquestes joies biològiques són el llangardaix gegant, el llaurer canari o el colom turqué.

L’episodi volcànic de 2011
L’illa de el Hierro té gairebé 5.000 metres d’altura, dels quals uns 1.400 metres se situen a la part emergida i la resta, sota les aigües. Aquest gran edifici és el resultat de l’acumulació durant milions d’anys de diferents erupcions volcàniques. La superfície de l’illa té més de 500 volcans que no es troben distribuits aleatòriament sinó es concentren al llarg de tres grans tres línies de fractura. Precisament per això l’illa té forma d’estrella de tres puntes. El nou volcà és a la prolongació submarina de la punta sud. Carmen López dirigeix l’equip del Instituto Geográfico Nacional que ha fet el seguiment de l’episodi eruptiu. Ha vist que els terratrèmols s’han anat desplaçant com a conseqüència del moviment del magma. El dia 10 d’octubre del 2011, tres mesos després de l’inici de l’activitat sísmica, va començar l’erupció. D’entrada el volcà va expulsar grans quantitats de gas que fins i tot feien bullir l’aigua. El gas es van dissoldre al mar o es va escapar a l’atmosfera. També van sortir grans quantitats de cendra que en suspensió a l’aigua van formar una espectacular taca marronosa visible fins i tot des de satèl·lit.

Els ecosistemes submarins
Els fons del sud del Hierro han quedat completament arrassats amb els gasos tòxics, les cendres i la lava del volcà submarí. Acabada l’erupció la vida tornarà colonitzar aquests fons i amb el temps fins i tot el propi volcà es convertirà en un ric ecosistema.
Per veure el resultat final d’aquest procés el reporter del programa Pere Renom fa una immesió en un altre volcà submergit de l’illa. El Hierro se situa en una mena de cruïlla entre dos corrents marins diferents: un d’aigües relativament fredes, tèrboles i riques en nutrients que prové del NE i l’altre d’aigües més càlides, transparents i pobres en nutrients provinent del S. Per això els seus fons són tan diversos.

Els ecosistemes terrestres
Colades volcàniques
L’erupció submarina de Hierro no ha fet sorgir una nova illa. Però tota illa volcànica ha nascut del mar en algun moment. Inicialment és només un roca erma. El biòleg i tècnic de medi ambient de Hierro Miguel Ángel Rodríguez, explica la importància dels líquens com a primers colonitzadors. A plató el presentador Jaume Vilalta explica què és un liquen i perquè pot colonitzar els ambients més hostils del món.
Matollar
A mesura que augmenta la quantitat de sòl disponible poden arrelar noves plantes i fer-se més grosses. Amb el temps es desenvolupen els arbustos i s’hi poden establir els animals herbívors, com el canari. Aquest petit ocell viu únicament a les Canàries, les Açores i Madeira i és l’ancestre de tots els canaris de gàbia del món.
Savinar
Si l’illa té prou alçada pot acumular millor la humitat del mar. Apareix aleshores una comunitat de transició entre els arbustos i els arbres que sovint és dominada per la savina. Aquest arbret pot viure segles i adoptar formes d’allò més barroques per efecte del vent. Al savinar hi viuen molts animals com els rèptils, els vertebrats terrestres més diversos de les illes. I la seva joia al Hierro és el llangardaix gegant, una espècie que es donava per desapareguda fins que l’any 1974 la van redescobrir en una cinglera inaccessible del nord de l’illa. Ara es cria en captivitat i es reintroduiex en diversos punts de l’illa. Els llangardaixos i sargantanes de les Canàries són un bonic exemple de radiació adaptativa. Totes les espècies actuals procedeixen d’un avantpassat comú, que va arribar a les illes en algun tronc flotant arrossegat pels corrents marins. El mamífers, en canvi, pel fet de ser de sang calenta, tenen un metabolisme molt actiu i no poden suportar llargs períodes sense menjar ni beure. Per tant, no sobreviurien la travessia a bord d’algun tronc flotant. Per això pràcticament els únics mamífers capaços de colonitzar les Canàries han estat els ratpenats. L’excepció són els humans. Van arribar a les illes al voltant del segle IV. Vilalta n’explica la història a plató, reconstruida a partir de les anàlisis genètiques dels habitants actuals de Canàries.
Laurisilva
L’ecosistema més madur i complex que es desenvolupa al Hierro és la laurisilva. És l’estadi final en el procés de colonització dels volcans canaris. Es tracta d’un bosc format per desenes d’espècies d’arbres de fulla perenne i d’origen subtropical que aprofiten les temperatures suaus i l’elevada humitat dels vesants exposats als vents alisis. Aquesta humitat permet també el desenvolupament de molses i falgueres i li dóna a laurisilva un aire de bosc encantat. És l’últim refugi de la vegetació que ocupava la conca Mediterrània, ara fa uns 15 milions d’anys. Hi viuen arbres del grup de les lauràcies com el llaurer canari, el viñátigo, el barbusano o el til. Precisament un til en particular anomenat arbre del Garoé, era molt venerat pels bimbaches, els pobladors originals de Hierro, pel fet que les seves fulles condensaven la humitat dels núvols i d’alguna manera provocaven la pluja. Els fruits del til i de molts altres arbres de la laurisilva són l’aliment del colom Turqué, una espècie endèmica de les Canàries i un veritable símbol de la seva biodiversitat.